Algunes aportacions dels Lluïsos a la cultura local

L’1 de gener de 1873, un grup de 124 joves fundaven la Congregació de Lluïsos.

A partir d’eixe dia la nostra entitat començava a treballar pel poble. Després de 150 anys, aquest l’ha assumida com una cosa molt seua i ja fa temps que s’ha aplegat a un punt en el que el binomi Lluïsos – Vila-real resulta de totes totes inqüestionable. I és que poques són les associacions que poden gaudir d’una vida tan llarga.

En aquests anys ha estat gran la quantitat de gent que ha passat per la Casa i moltes les activitats i fets, alguns d’ells realment importants, els que s’han dut a terme. Malgrat això, no vull fer d’aquestes línies una mera exposició xovinista ni, molt menys, caure en l’error de la personalització. Com en tots els llocs, pels Lluïsos han desfilat tot tipus de persones, cadascú ha treballat segons el seu criteri o tal com les circumstàncies del moment li ho han permès, per això, en el balanç final, els errors i els encerts deuen ser considerats com a cosa de tots, ja que, en cada època, els que han estat al front de la institució tan sols han intentat i intenten fer allò que pot ser millor per aquesta i, en definitiva, per al poble.

Aplegats a aquest punt podríem parlar de molts aspectes i, fins i tot, de moltes “congregacions”, de vegades, prou diferents entre elles, cosa normal si veiem que els Lluïsos han hagut d’acomodar-se a una societat que, al llarg dels anys, ha evolucionat i molt.

Així doncs, i donant per entès que cada fet és fruit d’un temps, vaig a centrar-me en l’aspecte cultural. No per considerar-lo més important, sinó perquè possiblement siga en aquest en el que més haja pogut aportar la Congregació a la societat local.

Fem un poc d’història. Remuntem-nos molts anys enrere i tornem a la dècada dels cinquanta del segle passat. Trobarem un poble amb una infraestructura educativa molt deficient: poques escoles, per suposat ni instituts ni universitat i una possibilitat d’estudi com són les classes nocturnes oficials, encara ací, desconeguda. La Congregació, en eixe moment, assumeix com a seu el problema i tracta de col·laborar creant unes aules a les que poden acudir, després d’eixir del treball, totes aquelles persones que no contaven amb ninguna altra possibilitat.

La veritat és que la formació integral del jove ha estat un tema prioritari sempre. Al llarg del temps, s’han impartit cursos de solfeig, guitarra, dibuix, pintura, formació de monitors, entre molts d’altres i s’han celebrat gran quantitat de xarrades i conferències.

El cine, el teatre i la poesia, com a manifestacions artístiques que són, han tingut

un lloc dins de la Casa. Caldria destacar la creació d’un dels primers cine-clubs locals, el “Lu-mans”, els diversos grups de teatre que han existit i també una Aula Poètica, que va ser escola per a la molts dels poetes locals.

Un altre aspecte molt important i que ha estat present en la Congregació ha sigut el de fomentar i donar suport a les iniciatives artístiques. Precisament per això, la nostra entitat fou una de les primeres en organitzar tot tipus d’exposicions. En el seu moment es va habilitar una sala disposada per a artistes tant novells com ja consagrats, valga recordar per exemple les mostres que en la mateixa va presentar el gran pintor Josep Gumbau. També allí s’exhibien les obres que, anualment, es presentaven a un important certamen de fotografia que es va organitzar al llarg de moltes edicions.

La música, de tanta tradició al nostre poble, ha tingut també el seu lloc als Lluïsos. Els grups corals, els certàmens de guitarra clàssica, de cançons nadalenques … Tot tipus de concerts i recitals, des d’orquestres de cambra i prestigiosos solistes, fins a grups moderns o cantautors tan importants com Lluís Llach o Maria del Mar Bonet.

És imprescindible també parlar de les revistes: “Exágono”, primer “Azul y Blanco” (1913) i després “Tu” (1944), ha estat publicant-se durant molts anys i, en certa manera, fent el paper que hui en dia fan les xarxes socials, a més de ser el lloc on infinitat de gent ha publicat articles, en alguns casos, summament interessants. Com tot, al llarg de la seua vida, ha passat per diferents etapes, en les que, segons els recursos humans i les circumstàncies socials s’ha anat fent el que en cada moment s’ha pogut, intentant acomplir amb el seu objectiu i tractant dignament aspectes de la triple temàtica que tenia assignada: Lluïsos, joventut i poble.

La segona, la revista parlada “Camino”, està considerada com la degana provincial ja que porta des de desembre de 1961 en funcionament i, encara que no siguen molts els números que es fan, continua existint i donant satisfaccions. Al llarg dels anys en aquesta revista han intervingut persones molt importants en tots els àmbits, la llista seria llarga però es podrien citar als poetes Rafael Súria i Miquel Peris o a l’historiador Arcadi García.

Recordem també revistes musicals com “Acorde” o, molt posteriorment, “Diapasó” i els primers i sempre polèmics Aplecs de la Plana, allà pels anys setanta, que tanta repercussió varen tindre en uns anys realment difícils.

I de la música tornem a la literatura per fer al·lusió al certamen literari que es convocava cada any. Un dels primers a nivell provincial i també dels que han tingut la vida més llarga. En aquest apartat, s’hauria de puntualitzar que els xiquets, tenien també l’oportunitat d’iniciar-se en l’escriptura mitjançant el certamen literari infantil que tenia lloc amb ocasió dels Nadals.

Les tradicions com a fets integrants de la cultura d’un poble han estat sempre valorades, i la tasca de recuperació de tot allò que, sent part del nostre patrimoni, es troba perdut o desvirtuat, és una de les que la Congregació té marcades. Una prova del que dic és, l’organització, des del gener de 1973, de la Matxà de Sant Antoni, que feia molts d’anys que no es celebrava i que ara, cada vegada és més multitudinària.

Per acabar, no vullguera deixar de referir-me a una qüestió tant important per a qualsevol poble com és la pròpia llengua. Els Lluïsos varen ser dels primers en treballar per la normalització lingüística en uns temps complicats. Recorde no poques males cares, incomprensió i moltes crítiques, però es tenia molt clar que era una tasca important i, una vegada més, l’entitat va saber estar on havia d’estar i, tenint en compte la limitació de mitjans i les circumstàncies sovint adverses, se va aportar tot el que es va poder. La qüestió realment ho mereixia.

Queden coses per dir, però considere que en aquesta breu exposició pot quedar patent que, al llarg de la seua historia, la Congregació ha sabut implicar-se i aportar el seu òbol a una ciutat que sempre l’ha acollida com a una cosa molt seua. Tant de bo aquesta col·laboració continue per molts anys més.