Eixim al carrer

Gema Gil. Regidora de Participació Ciutadana a l’Ajuntament de Vila-real.

Avui vull compartir amb tots els lectors una reflexió sobre la vida al carrer, sortir al carrer i compartir el nostre temps amb els nostres veïns i veïnes. No sé què penseu vosaltres quan escolteu allò del clima i caràcter mediterrani.

Per a mi quan ho escolte em fa vindre al cap i sentir tota una essència de records, històries, colors, aromes, la llum que ens acompanya al llarg de l’any. Una llum única amb la seua paleta de color inconfusible on saps que al darrere d’aquests colors es troba la intensitat de la mar. Les llengües de la franja mediterrània, molt paregudes amb el so però a la mateixa vegada completament distintes, la gastronomia, les tradicions de cada poble, en definitiva tot un cúmul de distintes cultures unides per la nostra mar que des de temps pretèrits ens ha anat influint i connectant, malgrat que de vegades, també ens ha separat.

Henri Lefebvre explicava que, quan una idea existeix, és que ve d’algun lloc i, en aquest cas, hi ha un crit que no ve imposat des de dalt. Lefebvre va intentar articular intel·lectualment el que era un crit bàsic dels carrers: el dret a la ciutat. La seua idea era transcendir les polítiques fragmentades i unificar-les en una noció col·lectiva de reconstrucció completa.

Cal mantenir la noció perquè és una idea amb una història llarga i té relació amb els desitjos i les esperances. Si no ho parlem, abandonem la idea que som ciutadans d’un lloc particular i tenim el dret d’incidir. Si ens sentim responsables de l’espai on vivim, hem de canviar-lo col·lectivament perquè siga més just.

Les ciutats no poden ser un lloc on invertir, sinó que han de ser un lloc on viure, com va assenyalar David Harvey, en una conferència al CCCB. Es van invertir milions d’euros en grans infraestructures a les ciutats, però la majoria de la gent no les fa o no les pot fer servir. Aeroports sense avions o trens d’alta velocitat que no pot utilitzar gairebé ningú i només beneficien els interessos dels constructors. És de bojos. Aquesta és la mena de coses que s’han de criticar. Cal resistir i prevenir perquè això no torne a passar.

En definitiva, ciutats per a ser viscudes per a les persones i no per als contenidors sense continguts.