El País Valencià, entre Valònia i el CETA

Josep Pasqual Sancho.Regidor de Compromís a l’Ajuntament de Vila-real.

Diverses propostes d’acords internacionals han acaparat l’atenció pública els darrers mesos: TTIP, TTP i CETA. Són els acords que els Estats Units i el Canadà promouen a fi d’aconseguir un gran mercat per a les seues mercaderies i serveis; d’altres hi veuen l’intent de mantenir l’hegemonia nord-americana en les relacions comercials (i de poder) a escala global, front a altres potències asiàtiques… I és que el món està canviant ràpidament: la Xina ja és un actor comercial global i va camí, en un termini breu, d’esdevenir la primera potència comercial del món. Això, vist des de Washington, resulta francament amenaçador, la qual cosa els ha fet moure fitxa: blindar les relacions comercials amb la Unió Europea i el Pacífic, mentre deixa al marge el gegant asiàtic.

En principi, no hauríem d’estar en contra del lliure comerç i de la lliure circulació de mercaderies, béns i serveis; el comerç ha estat sempre una font d’intercanvi i coneixement entre pobles. Tampoc ens hauríem de deixar dur per un antiamericanisme simplista; els Estats Units no són únicament un imperi que aplica la seua hegemonia en la difusió d’una cultura de masses consumista entre nosaltres. Gran part de les idees vinculades a la lluita pels drets civils i polítics contemporanis són herència dels moviments socials nord-americans, els quals han mostrat una persistència i capacitat d’organització exemplars.

Aquests acords (TTIP, TTP, CETA) se’ns presenten com a tractats comercials o com a instruments que afavoreixen el lliure comerç; però, mirats amb deteniment, ofereixen tot un altre aspecte, de vegades inconfessable. Per això mateix, sovint les negociacions per a assolir-los es duen a terme en el major dels secrets, fent molt difícil l’escrutini públic que hauria de caracteritzar les nostres democràcies. Què amaguen, aleshores? Caldria, per això, no caure en el parany de parlar de lliure comerç i fixar-nos en les conseqüències immediates que tindria la seua aplicació.

Allò que volen aconseguir aquests tractats, en definitiva, és reduir la capacitat de decisió democràtica de les poblacions que viuen als estats signants. I si volen reduir la capacitat de decisió de les persones, qui s’enduu ací el gat a l’aigua? Les corporacions, les empreses transnacionals o les persones jurídiques són les grans beneficiades d’aquests tractats; és a dir, es pren el poder a la gent per a donar-li’l a les corporacions. Es tracta d’atorgar a les persones jurídiques drets polítics superiors que els que tenen les persones físiques. Aquesta és la gran batalla democràtica en els començaments del segle xxi; perquè malauradament, aquests tractats no beneficien països, sinó corporacions. Vegem com ho fan:

Les empreses podran demandar els estats mitjançant un sistema d’arbitratge diferent al judicial, amb la qual cosa les lleis de protecció del consumidor i protecció mediambiental poden ser declarades contràries als tractats de comerç, amb la consegüent penalització, fins i tot econòmica, per als estats. Les corporacions seran convidades a la redacció de noves lleis. Els estàndards de qualitat alimentària i de protecció mediambiental poden veure’s afeblits. Els drets dels treballadors correrien perill, si anaren contra allò que els tractats definirien com a lliure comerç. A Europa se’ns imposarien tecnologies d’alt risc com ara el fracking o la modificació genètica. La liberalització de serveis o la seua privatització ja no serien una opció dels pobles, sinó que aquestes s’imposarien, tot impedint el retorn a mans públiques dels serveis públics privatitzats.

Com podem comprovar, hi ha tot un seguit de conseqüències que no tenen res a veure amb el lliure comerç i sí amb una agenda política deliberadament privatitzadora i contrària als drets socials i laborals o a qualsevol política que siga tendent a la promoció d’una economia basada en el bé comú.

Tot això era així, fins que els darrers dies va aparéixer un actor inesperat: Valònia, un país integrat a Bèlgica i que és més menut i amb menys població que el País Valencià. El Parlament de Valònia es va negar a signar el tractat CETA (Unió Europea – Canadà) i amb aquesta decisió, Bèlgica tampoc podia donar-li suport, impedint, així mateix, que la Unió Europea el signara. Les crides a la raó i les pressions que ha rebut el mateix parlament de Valònia i el seu president, Paul Magnette, han estat descomunals i des d’ambdós costats de l’Atlàntic.

El president való, finalment, ha aconseguit renegociar alguns dels aspectes del tractat CETA, segons les seues paraules, es tracta d’un nou CETA que deixa sense efecte qualsevol possibilitat de reviscolar el TTIP. Aquesta negociació “és la mort del TTIP”, ha dit literalment. Allò que Paul Magnette ha aconseguit capgirar és el denominat mecanisme d’arbitratge; és a dir, el cor del tractat. S’ha acabat amb aquella jurisdicció privada i les corporacions no podran exigir indemnitzacions als estats si no arriben als beneficis esperats. Segons Paul Magnette, les noves clàusules que ha renegociat són vinculants i figuraran en el tractat.

Des de Vila-real volem felicitar el poble való i el seu president, tant per la seua tenacitat negociadora, com per no haver-se deixat condicionar per pressions més o menys encobertes. Es demostra, una vegada més, la importància de configurar una democràcia pròxima a la gent. Alhora, es fa evident que les nacions dins de les nacions, els estats dins dels estats, són una font bàsica per a entendre la democràcia, també a escala europea. En aquest cas, podem estar-ne agraïts al poble való i la capacitat legislativa del seu parlament, perquè ha condicionat de manera efectiva un tractat que presentava clàusules francament lesives a l’interés de la ciutadania.

Al País Valencià, per la nostra banda, faríem bé si entenguérem que l’autonomia que tenim és per a exercir-la i, arribat el cas, per a augmentar-la; no només en el nostre propi benefici, sinó pel bé dels drets democràtics, tal i com ens ha mostrat el parlament való, que ha vetlat no només per Valònia, sinó pels drets i les llibertats del conjunt de la ciutadania europea.