El matalàs com a caixa d’estalvis

Santi Cortells. Secretari Local del Bloc Nacionalista Valencià de Vila-real

No fa molt vaig sentir que una empresa espanyola havia inventat un nou tipus de matalàs que servia al mateix temps com a caixa d’estalvis, com el que feien les nostres besàvies però en versió moderna. Fa temps que els ciutadans sabem que la rendibilitat que et donen els diners als bancs és pràcticament cap i de vegades ens plantegem quin avantatge podem traure aleshores de mantenir allí els nostres diners. D’altra banda i com a contrapunt, aquesta setmana veiem que amb tota probabilitat el PP, amb el suport dels seus estimats deixebles del PsoE, aprovarà una proposta per evitar que es facen pagaments de més de 1000€ que no siguen en metàl·lic. Quede clar que per descomptat estic totalment a favor de la lluita contra els diners negres, ara bé, em crida l’atenció aquesta mesura ara justament, quan tenim damunt l’espasa de Dàmocles d’una Europa que ens amenaça perquè el partit de Rajoy ha incomplit el dèficit, abocant-nos al desastre.

L’OCDE i els resultats de les polítiques de Rajoy, Zapatero i el postfelipisme

 Les xifres de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) pel que fa a la desigualtat deixen molt clar que sols ha fet que augmentar des de l’any 2007, anys en què bàsicament hem estat governats pels amos i amics de les portes giratòries del PPsoE. Pel que fa a la distribució de la riquesa, les dades d’aquesta institució deixen clar que en temps de Rajoy i Zapatero la distribució de la riquesa ha fet que la proporció en mans de les superelits augmenten de manera obscena. Centrant-nos en els darrers anys, a partir de 2011, any en què va encetar Rajoy els anys de la seua gestió, ha aconseguit que la desigualtat es fes inaguantable. L’ingrés de les llars encara està per baix de 2007, aproximant-se a un 20% menys. En aquest sentit Espanya és el segon país d’Europa i sols està pitjor Portugal.

La pèrdua de compensació en la redistribució de les riqueses, a banda, és ideològica, no interessa gens redistribuir-la perquè els governs PP-PsoE de les portes giratòries sols pensen en els seus, les seues butxaques i els seus amigatxos. Els governs d’aquests dos des de 2007 han anat en la mateixa direcció: l’austericisme fiscal, i el resultat bàsicament ha estat, també segons dades provades de l’OCDE, que els pobres han perdut gran part de les prestacions i ajudes que els donaven oportunitats reals i igualment fa que els extrems socials desafavorits, menys afortunats, passen directament a la misèria.

PP i PsoE: Diferències aparents. Pensament únic neoliberal de facto.

PP i PsoE fins i tot s’entenen aquest octubre per a aprovar al Senat una proposta que farà que es mantinguen tranquil·lament aquestes polítiques desastroses que ja han estat practicant els dos a torns.

Al capdavall, un aprofundiment del que ha facilitat arribar on estem.

Imagine que d’ara en avant el que veurem serà fonamentalment un aprofundiment de la mateixa línia que ens ha portat a aquesta crisi sistèmica, que en definitiva ens porta al col·lapse del sistema, per no dir que ja està col·lapsat. En realitat, la dinàmica neoliberal no té cap sentit i sols fa perpètua la desigualtat i la manca d’oportunitats. Ara bé, com els primers teòrics feixistes, sembla percebre’s que la visió extremista del liberalisme on l’Estat no pot intervindre per a res no té alternativa, excepte quan convinga als de les portes giratòries, per descomptat! Aquests senyorets, per cert, també parlaven de “lliure canvi” i d’antiproteccionisme. Sabien molt bé que el lliure mercat augmentava la desigualtat, tot i que pensaven que els afavoria perquè facilitava que els ciutadans anaren a buscar solucions extremes com les seues pròpies i així assegurar-se mantindre’s en el poder i omplir-se les butxaques.

Les desigualtats aplasten les classes populars

La desigualtat inaguantable que aplasta les classes populars és l’única que posa en entredit i qüestiona tot aquest sistema. La nostra societat necessita un nou model democràtic i no aquests models autoritaris que privatitzen fins i tot béns tan bàsics i fonamentals com ara l’aigua, perquè tota aquesta colla ni aigua ens donarien als pobres i a les classes populars, l’objectiu és omplir-se les butxaques fins i tot amb necessitats tan bàsiques.

Demanen que ens endeutem per mantenir un cert nivell de vida, després s’ha de tornar el deute, però no es pot, anem a la bancarrota i aleshores com a resultat no sols quedem convertits en esclaus, sinó directament despullats de tota possible dignitat.

En definitiva, si els nostres destins estan en mans de tots aquests gestors, el matalàs-caixa forta ja deixa de semblar una broma.