Sense finançament no hi ha democràcia

Josep Pasqual Sancho. Regidor de Compromís a l’Ajuntament de Vila-real.

La democràcia no és una realitat que es dóna en l’abstracte, com si fóra una idea que no necessita sostre, menjar ni roba, perquè no passa fred, fam ni calor. La democràcia és un ideal, però alhora és un sistema pràctic per al govern d’allò que és de tots i de totes i per a la convivència justa i en llibertat de les persones. Les persones són (o haurien de ser) el centre de tot sistema polític, especialment dels que es diuen sistemes democràtics; i les persones sí que passen fred, tenen criatures i persones majors a les quals han de cuidar, han de treballar sovint en condicions difícils per a guanyar-se la vida (o bé no troben aquest treball) i necessiten un sostre i quatre parets, amb alguna cosa més, per a protegir-se de les inclemències i tindre una certa intimitat. Clar, les persones necessiten algun llibre per a instruir-se o manifestacions artístiques per a obrir l’esperit i créixer com a éssers humans, no hauria de ser tot, com es diu vulgarment, “menjar, beure, fotre i no creure”… Afegiríem que les persones necessiten també un marc cultural i comunicatiu, amb fonts informatives veraces i si pot ser, en la seua llengua, sobretot si aquesta llengua té la condició de llengua oficial i alhora és minoritària i minoritzada.

La democràcia, així en abstracte, sembla que pot existir al marge de totes aquestes necessitats humanes, una bonica paraula amb la qual ens omplim la boca i cobrim l’expedient; fins i tot, els que ens dediquem a aquesta cosa que anomenem política, de vegades, la pronunciem ampul·losament i ens quedem tan satisfets i satisfetes. I no, la paraula no fa la cosa. Les paraules, dites amb convicció, tenen un gran poder, justament perquè són pronunciades per alguna persona, en un moment determinat i perquè la paraula i els éssers humans som indestriables; mai haureu vist paraules soltes, sense persones que les creen i se les creguen. Vull dir amb tot açò que cal recobrar el valor de la paraula i això, en definitiva, implica tornar a donar significats vàlids i creïbles a una paraula com ara democràcia.

Els éssers humans constituïm col·lectivitats polítiques diverses, des dels municipis o espais supramunicipals, fins a les nacions o els estats i els àmbits supraestatals. És en aquestes col·lectivitats quan la democràcia troba una realització concreta; és a dir, la democràcia té una plasmació real en determinar un espai concret, amb una col·lectivitat humana que se sent unida per unes normes de convivència i de participació. Per a moltes persones, entre les quals m’incloc, l’àmbit polític conformat dins el marc del territori valencià i la seua població són l’espai per a la seua realització bàsica com a ciutadans i ciutadanes; ser valencians i valencianes no és un accident historicopolític o un afegit, sinó la forma bàsica d’expressar els seus deures i drets de ciutadania dins el món. Això és tan així que, d’acord amb la legalitat vigent (l’Estatut i la Constitució) a l’espai polític i administratiu valencià (la Generalitat) li correspon satisfer drets de la ciutadania tan bàsics com ara l’educació -en tots els seus nivells i al llarg de tota la via- i com ho és l’atenció sanitària, per no citar-ne d’altres també fonamentals com ara el dret a un medi ambient segur, a la protecció del patrimoni cultural i lingüístic o a la igualtat i el benestar socials.

Tots aquests drets, acompanyats de les corresponents obligacions, no poden garantir-se si no hi ha un adequat finançament per a l’exercici d’aquests drets; és a dir, la democràcia esdevé paper mullat o directament fum de canyes, en aquestes condicions. L’infrafinançament que patim els ciutadans del País Valencià, descrit en nombrosos estudis, no és un fet que ataque hipotètiques “essències identitàries”, és un atac directe al dret de ser ciutadans i ciutadanes, principalment contra les persones més vulnerables d’un territori concret al món: el País Valencià.

L’infrafinançament que patim reiteradament els valencians i les valencianes és, així, un atac frontal a la democràcia; no en la seua qualitat de paraula abstracta, sinó en la seua plasmació real i concreta al territori i en la nostra condició de ciutadans i ciutadanes d’una democràcia concreta, la valenciana.

Algunes dades que il·lustren una situació injusta:

Clara Ferrando, secretària autonòmica d’Hisenda (Compromís) afirma: “El nostre problema és d’ingressos i no de despesa perquè els valencians no gastem més que ningú, al contrari, tenim una despesa molt ajustada”. Dades del Ministeri d’Hisenda del 2013 demostren que el País Valencià és l’única comunitat autònoma pobra que aporta més del que rep.

El País Valencià té un saldo fiscal negatiu de 1.416 milions d’euros (equival a l’1,48% del nostre PIB), és a dir, aportem a l’Estat 1.416 milions d’euros del que rebem, amb un saldo fiscal per càpita de 280 €. Durant el període 2002-2012 el País Valencià ha rebut un finançament un 7% per davall de la mitjana de comunitats de règim comú, en conseqüència 800 milions anuals menys dels que ens pertoquen. La resta, allò que necessitem per al funcionament ordinari, es cobreix incrementant el nostre deute, sobre el qual l’Estat aplica interessos i al final de la jugada, cada valencià i valenciana devem 7.000 € (Cucarella, Vicent. El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari. Alzira: Bromera, 2015).

Dijous passat, al Consell de Política Fiscal i Financera, el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears van fer front comú contra el sostre de dèficit del 0,6% de Montoro. No debades, tots tres territoris configurem el nucli de l’Espanya infrafinançada. Amb aquest panorama, resulta especialment vergonyós que hi haja autoritats polítiques i partits que continuen dient que “els territoris no paguen impostos, només paguen les persones”. El que amaguen o volen amagar aquelles persones que llancen aquest missatge és que el sistema actual els beneficia més enllà del que seria just o raonable, perquè els territoris sí que reben inversions i transferències financeres.