La gola sud de la desembocadura del Millars es tanca del tot al Mediterrani després d’any i mig oberta

A partir d’ara les condicions ecològiques de la fi del riu començaran a canviar de manera lenta i progressiva i perdrà salinitat

 Vila-real Informació

Gola complement oberta a la tardor del 2016

La desembocadura del riu Millars s’ha tancat definitivament a la Mediterrània després d’estar oberta durant quasi 18 mesos de manera ininterrompuda per la seua gola sud localitzada al terme municipal de Borriana (Castelló). En l’actualitat un cordó d’uns tres metres d’amplària format per cudols tanca aquest punt de la desembocadura del riu Millars pel seu marge dret. A hores d’ara la desembocadura constitueix un paratge de zona humida diferent i separat de la Mediterrània per una llengua de pedres on es troba, a una banda un llac que comença a perdre salinitat i a l’altra la mar. Històricament el tancament i obertura de les goles del Millars havia sigut un procés provocat per factors naturals com l’estiatge del riu (nivell mínim de cabal provocat per la sequera) i pels temporals de llevant. Les llevantades marines espenten amb força les pedres cap a terra fins a aconseguir tancar la desembocadura si el Millars no baixa amb aigua suficient. Més tard les fortes crescudes de tardor amb l’augment espectacular del cabal del Millars aconsegueixen rebentar aquest cordó de cudols i connectar el riu amb la mar. En l’actualitat la falta d’aigua en els paratges de capçalera i un cabal ecològic insuficient en el tram final del Paisatge Protegit de la Desembocadura del Millars ha fet que el riu quasi no porte aigua en els últims quilòmetres de recorregut llevat de les aportacions procedents de les plantes depuradores de Vila-real i Almassora.

 La Mediterrània s’engolís el Millars

La desembocadura del riu Millars en el precís moment que entra en contacte amb la Mediterrània rep el nom de goles precisament per la seua fisonomia característica. Per regla general els temporals de llevant són més potents i freqüents que les fortes crescudes que experimenta el Millars i més encara des que està molt apressat aigües amunt. Aquest fet provoca que el riu amb poc de cabal i menys força en arribar al tram final desaparega per davall del cordó de cudols, engolit per la Mediterrània. Per aquest motiu s’anomenen goles del Millars a aquest paratge de la desembocadura. 

A partir d’ara les condicions ecològiques de la desembocadura del riu Millars començaran a canviar de manera lenta i progressiva. Fins ara les aigües del Millars presentaven alts índexs de salinitat fins a uns centenars de metres terra endins. Inclús l’ictiofauna havia canviat. Les espècies d’aigua dolça havien desaparegut donant pas a altres més tolerants amb la salinitat com els llobarros. Les tortugues d’aigua dolça que havien estat presents en la desembocadura mesos enrere com són la tortuga d’estany (Emys orbicularis) i la tortuga de rierol (Mauremys leprosa) havien abandonat el paratge a conseqüència de la salinitat. Les aus més típiques d’ecosistemes d’aigües salobres com les polles d’aigua (Gallinula chloropus), fotges comunes (Fulica atra) i altres havien canviat d’ubicació per a donar pas a altres aus més comunes i marines com diverses espècies de gavines.