Incoherències i Pragmatisme Polític

Vila-real Informació

Fa vora tres dècades que milite en el nacionalisme valencià, primer Unitat del Poble Valencià i després Bloc Nacionalista Valencià, que s’ha presentat a les darreres eleccions amb la coalició Compromís, i hem obtingut uns excel·lents resultats. Però no vull parlar de la meua activitat política sinó de tot allò que comporta comprometre’s amb un projecte polític i amb una ideologia concreta.

Quan treballem en un projecte, en el meu cas aquest s’anomena País Valencià, és a dir, economia, infraestructures, agricultura, medi ambient, educació, cultura, llengua, sanitat, etc., de les valencianes i els valencians, es tracta de millorar la vida col·lectiva i d’anticipar-se als problemes que puguen sorgir o de resoldre’ls una vegada han aparegut. Es tracta, quan aconseguim assumir responsabilitats de govern, de fer aquelles accions que hem defensat al llarg del temps, de posar-les en pràctica i, cas de no fer-les, explicar amb claredat els motius que ho justifiquen. I és ací on crec que els partits, globalment entesos, fallem i on crec que la militància, la de base, ha de ser útil per explicar els canvis produïts en les posicions o les raons que han portat a un canvi de postura.

Tot això, bé a conseqüència d’haver sentit el conseller d’Hisenda del govern de la Generalitat i membre destacat del Partit Socialista, que va declarar quan es negociava el sostre de despesa per a les comunitats autònomes el sentit negatiu del seu vot, que era el contrari del vot afirmatiu del Grup Socialista al Congrés. Les explicacions van ser d’una incoherència política supina, en dir que el seu vot correspon al Govern de la Generalitat però que les diputades i els diputats valencians al Congrés ho decideix la direcció d’aquest grup. Doncs bé, si és això el que es pensa fer, el moment d’explicar-lo és en campanya electoral, i es diu que es vol defensar per al País Valencià i s’afegeix en lletra ben gran que això només serà si la direcció del grup parlamentari al Congrés no pren una postura contrària als interessos del poble valencià. És com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde, inexplicable.

Quan els partits prenen aquestes postures incompatibles amb la finalitat per a la qual han estat triats, insistisc, cal explicar-les correctament, argumentant aquests canvis o incoherències polítiques, tant a la societat com a la militància. Som militants d’un partit i no membres d’una secta en què totes i tots han d’estar d’acord amb un líder i defensar allò que entra en contradicció amb les nostres postures.

Com sempre és més fàcil criticar els altres que fer una mica d’autocrítica, posaré dos exemples de la meua opció política, que al meu parer no han estat explicats de manera adient. La Conselleria d’Educació ha aprovat un decret de plurilingüisme que, des del meu punt de vista, no avança cap on hem volgut que vaja l’educació dels nostres infants i joves, cap al domini del valencià amb igualtat amb el castellà. Nosaltres hem defensat sempre com a model la immersió lingüística com a mètode idoni per aconseguir aquesta igualtat, i que està basat en dades científiques i professionals. Els nostres votants, que no són imbècils, no entenen aquest canvi de postura i no hem d’intentar convéncer-los negant les mancances evidents d’aquest decret i la incoherència amb aquesta postura.

En l’àmbit local, el grup municipal de Compromís a l’Ajuntament de Vila-real ha votat favorablement una pujada de l’IBI, la contribució urbana, per a l’any 2017, justament nosaltres que hem impedit en l’anterior legislatura que això passara. Però aquesta postura, tot i que no m’agrada, la puc defensar i assumir el pragmatisme de la nostra incoherència. Faré meues les paraules del nostre portaveu i primer tinent d’alcalde, Pasqual Batalla: “És això o tanquem la porta de l’Ajuntament”. El pragmatisme ens ha fet canviar de postura però cal explicar-lo a la ciutadania. No m’agrada parlar de les herències rebudes però en aquest cas pagaria la pena que les administracions locals pogueren fer el que es pot fer en l’àmbit privat, renunciar-hi i que s’ho quede l’Estat, ja que el peatge és massa gran, fins obligar a canviar la postura que defensem de no augmentar la pressió fiscal als ciutadans per la contrària.

Ara bé, a partir d’aquest canvi de postura, s’ha de ser especialment vigilant en les despeses públiques, per tal d’evitar crítiques hipòcrites com les del PP, generadors d’aquest dèficit econòmic o d’altres que no volen, com Ciutadans, però que no plantegen cap postura concreta, dient incoherències com allò de gestionar millor. Resulta difícil gestionar els recursos que no estan.

En definitiva, cal sempre explicar amb detall les polítiques que es fan, la practicitat d’aquestes, aquelles que bé per motius econòmics o legals no es poden dur endavant o no al ritme que desitjaríem, cal aplicar la coherència i l’ètica en la vida política, sinó es fa així el desprestigi i la desafecció política augmentarà i serà inevitable l’ascens de les postures maximalistes, xenòfobes i d’ultradreta.