Intransigència

María José Valls Castelló. Consellera Nacional del BLOC.

Ho estem veient. És el temps de la intransigència: El Brexit al Regne Unit, el no a l’acord de pau a Colòmbia, el triomf de Trump als Estats Units, el nou govern de Rajoy… i és possible que vegem com guanya el partit ultradretà de Le Pen a França.

En quin moment ens hem tornat intransigents? En quin moment hem perdut la solidaritat aconseguida?

L’estat liberal no va ser capaç de solucionar les fallides del mercat; els drets individuals, polítics i civils de la revolució francesa s’ampliaren amb nous drets econòmics, socials i culturals i, més tard, va sorgir l’estat social.

La tercera generació de drets arribaren a la meitat del segle passat. Aquests drets són prestacionals, és a dir, comporten l’obligació per part de l’Estat de crear i mantenir certes condicions per al seu desenvolupament.

A més, els drets socials requereixen la solidaritat i la comprensió de tots els ciutadans: la igualtat no és tan igual quan els punts de partida no són els mateixos i és aquesta circumstància la que cal entendre per a poder ser solidari.

Però, com podem ser solidaris en la nostra realitat actual?

No oblidem que gran part dels drets aconseguits s’han assolit gràcies a la classe treballadora, però és difícil ser solidari quan et van malament les coses i tens la sensació que a ningú li interessa afegir-te a la seua agenda política.

Amb les crisis econòmiques que patim des de la dècada passada, els treballadors veuen com el seu món s’enfonsa, la seua qualitat de vida es deteriora. La caiguda ha estat dura. Molts ciutadans creuen que la política social no va amb ells, que no els ajuda.

Els mateixos que han provocat les crisis, els que practiquen polítiques de retalls, els que fan més milionaris als que ja ho són i més pobres a la resta, són els que s’estan aprofitant de la intransigència que han provocat. Es guanyen als treballadors amb prejudicis, tergiversant la realitat o, directament, mentint sense cap problema.

Què podem fer? No es tracta de deixar de costat la política social ni molt menys de donar suport a la intransigència. Amb intransigència cap societat va enlloc. Amb intransigència guanyen les formes i els discursos reaccionaris i proteccionistes, aquells que alimenten els estereotips en la falsa il·lusió de mantenir el poc que es té.

El que sí que haurien de fer l’Administració i els polítics és escoltar els problemes reals dels treballadors i diferenciar-los de les demandes intransigents. Els treballadors, en sentir-se escoltats, en saber que es compta amb ells, entendran molt millor la igualtat i sorgirà la solidaritat necessària i així, entre tots, podrem construir un autèntic estat social.