La ‘història per a no dormir’ de l’Ajuntament de Vila-real amb alcalde i regidor condemnats per prevaricació

El Tribunal Suprem certifica que van muntar una trama criminal continuada per a beneficiar a una empresa i burlar la legalitat. Coneix els detalls

Un alcalde o un regidor de govern no poden fer el que vulguen sense complir la legalitat. Així ho ha considerat el Tribunal Suprem en certificar la condemna per prevaricació continuada de Juan José Rubert i Ramón Tomás, entre 2007 i 2008. El tribunal considera fets provats que es ‘van trossejar’ contractes i es va burlar la legalitat, de manera injusta perquè una sola empresa ‘amiga’ desenvolupara obres i projectes que haurien d’haver eixit a concurs públic. És la ‘història per a no dormir’ de l’Ajuntament de Vila-real.

E. Molina / P. Barrachina / Vila-real Informació

Fa uns dies es coneixia la sentència del Tribunal Suprem que certificava la condemna ‘en ferma’ (no caben recursos) del qual va ser alcalde de Vila-real Juan José Rubert, i el seu regidor, Ramón Tomás, pel delicte continuat de prevaricació al capdavant del municipi.

Una història per a no dormir

Aquesta és una història per a no dormir, que convé conèixer amb detall. Els polítics, els alcaldes, els regidors no són éssers totpoderosos, no poden fer el que els ve en gana, ni disposar dels diners públics dels ciutadans com els convé. Al final, actua la llei, encara que, com en aquest cas hagen hagut de discórrer 12 anys perquè es faça justícia.

Vols conèixer tots els detalls?

La història va començar allà pel 2006, quan l’Ajuntament de Vila-real, governat llavors per Manuel Vilanova, tenia un contracte signat amb una empresa, per al desenvolupament de les obres de manteniment i conservació de les instal·lacions municipals.

Però ‘el pastís’ va esclatar en 2011, quan José Benlloch va guanyar les eleccions i es va trobar amb una herència enverinada que no hi havia per on agafar… I quan, a més de tot el vist i no vist, una entitat bancària va requerir a l’ajuntament el pagament d’un deute de més de 600.000 euros pels treballs realitzats per l’empresa de manteniment per treballs que, segons els tècnics, mai van existir… o no corresponia pagar a l’ajuntament.

Què és el que havia passat? Què van dir els tribunals?

Per a poder comprendre la trama generada a l’Ajuntament de Vila-real, convé conéixer primer el que es pot o no es pot fer des del govern d’un municipi. Els fets que es relaten en aquesta informació estan recolzats per la sentència de l’Audiència Provincial del 26 de març de 2021 i del Tribunal Suprem de data 22 de juny de 2023, i les declaracions de l’alcalde actual de Vila-real José Benlloch.

La contractació externa

Comencem pel principi.

Els ajuntaments tenen la potestat de contractar empreses externes perquè desenvolupen projectes, realitzen serveis o assumisquen el manteniment de les seues instal·lacions. Tot això està regulat per la llei i és completament legal.

L’import del contracte i la seua regulació

El primer que cal tindre en compte, és l’import del contracte. La normativa supramunicipal estableix que per a contractes inferiors a una certa quantitat (30.000 euros en el moment en què es van desenvolupar els fets), les institucions poden recórrer a un procediment ‘curt’. Són els Contractes Menors. Però quan l’import de l’operació supera aquesta quantitat, és d’obligat compliment sotmetre el contracte a un concurs públic obert, amb tots els procediments legals.

Contractes Menors

Quant una institució necessita contractar uns certs serveis l’import dels quals és inferior al màxim establit (30.000 euros en 2006), l’entitat pot realitzar un ‘procediment abreujat’, que sol consistir a recollir diversos pressupostos i seleccionar l’oferta que millor s’acomode als interessos municipals.

Però què ocorre quan l’import és major a aqueixa quantitat i el que es pretén és burlar la legalitat establida perquè siga ‘una empresa amiga’ l’adjudicatària?

La llei és molt clara quant als imports i els sistemes de contractació. Però feta la llei, feta el parany. I no són pocs els casos en què, per a saltar-se la legalitat i beneficiar a empreses més amigues, més pròximes, o més col·laboradores amb aqueixos interessos particulars, s’articulen procediments que consisteixen a ‘trossejar’ un contracte d’un gran import. El contracte gran es fracciona en contractes xicotets, la suma dels quals serà igual a la d’aqueix gran contracte. La diferència està en el fet que, amb aqueix trossejament de factures, la concessionària quasi es ‘tria a dit’.

Una vegada aclarits aquests conceptes, convé retrocedir al que va ocórrer en 2006 i el que va vindre després.

Contracte per al manteniment de les instal·lacions municipals de Vila-real

En 2006 governava Manuel Vilanova i, entre els seus regidors de govern, amb poder de decisió, es trobaven Juan José Rubert i Ramón Tomás. L’ajuntament de Vila-real va traure a concurs públic (per la via legal) un contracte per al manteniment de les seues instal·lacions per un import de 370.000 euros per a un període de dos anys (fins a octubre de 2008) que, podia arribar a prorrogar-se en 1 +1 anualitats, sempre que es fera per la via reglamentària. L’empresa que va guanyar el concurs va ser Piaf.

Segons es denunciaria després, i recullen els fets provats de la sentència de l’Audiència Provincial i el Tribunal Suprem, l’empresa adjudicatària sempre sobrepassava la despesa estipulada en cada anualitat. D’altra banda, aquesta empresa presentava les seues factures pels serveis realitzats i l’ajuntament els pagava, encara que l’import fora superior, perquè es considerava que s’havien realitzat els serveis que sol·licitava l’entitat municipal. A més, ni el procés de la primera pròrroga va ser completament legal, ni aquesta empresa tenia cobertura legal en els seus últims anys d’actuació fins a 2011.

El Trinquet Municipal, 482.319,08 euros d’obra nova com a contracte de manteniment

En 2006, l’ajuntament governat per Vilanova va plantejar un projecte important per a la localitat com era la ‘rehabilitació del Trinquet’. Encara que ‘es va vendre’ públicament com una rehabilitació de l’immoble antic, va suposar, en realitat, una ‘obra nova’ l’import de la qual va ascendir a 482.319,08 euros.

Aquesta dada és important. Com a obra nova, l’ajuntament hauria d’haver-lo tret a contracte públic obert, amb tots els procediments i possibilitat que pogueren presentar-se totes les empreses interessades.

Però no, no es va convocar el concurs. En el seu lloc, el projecte ‘es va fraccionar’ i es va executar com un conjunt de contractes menors, tots ells inferiors a la quantitat límit establida de 30.000 euros, que van ser realitzats per una mateixa empresa, Piaf, com a part del seu ‘contracte de manteniment’.

Tal com certifiquen els tribunals, es va burlar la legalitat.

La dimissió de Vilanova

En 2006 va succeir un altre fet important per a Vila-real i per a la sentència que s’analitza. L’alcalde de Vila-real, Manuel Vilanova (&) va ser declarat culpable en un tema de prevaricació i va dimitir del seu càrrec. El regidor Ramón Tomás va ser nomenat alcalde en funcions fins a gener de 2007 en què va ser rellevat per Juan José Rubert al capdavant de l’alcaldia. Ramón Tomás va continuar en l’equip de govern.

Rubert guanya les eleccions per 9 vots

2007 va ser any d’eleccions. Segons manifestava José Benlloch a Castelló Informació, Rubert li va guanyar les eleccions per un estretíssim marge (9 vots), i va ser investit alcalde de Vila-rea per a la legislatura de 2007-2011.

L’obra del Trinquet havia seguit el seu curs, a càrrec de l’empresa de manteniment de Vila-real, i les primeres factures ‘trossejades’ van començar a arribar a l’ajuntament, que les va pagar amb el vistiplau de l’alcalde accidental, Ramón Tomás, i després de l’alcalde Juan José Rubert.

Era, en efecte, una obra nova que es va disfressar amb el concepte de ‘rehabilitació’ i manteniment amb fraccionament de contractes.

La coberta del Trinquet, 199.709,37 euros a la mateixa empresa i sense concurs

A la fi de 2006, l’ajuntament de Vila-real, governat primer per Ramón Tomás i després per Juan José Rubert, va iniciar el procediment de contractació mitjançant concurs obert, de la coberta del Trinquet, valorada en quasi 200.000 euros (199.709,37 euros).

El procediment era legal en el seu inici, ja que es tractava d’una obra el cost de la qual excedia els 30.000 euros. Però per raons que mai es van explicar, aqueix procediment per a regular un ‘contracte major’ es va paralitzar i l’obra va ser adjudicada directament a l’empresa de manteniment, Piaf, sense un concurs previ. Tornava a incomplir-se la legalitat. No era un contracte menor.

Les factures de la coberta del Trinquet es van abonar en 2008, amb objecció de l’interventor municipal.

Remodelació de la segona planta de l’Ajuntament: 166.814,11 euros sense concurs

En 2008, l’Ajuntament de Vila-real, governat per Juan José Rubert, va encarregar de nou a ‘la seua empresa de confiança’ noves obres. Aquesta vegada, per a la remodelació de la segona planta de l’edifici consistorial. El volum de les obres va tindre un cost de 166.814,11 euros.

Tornava a sobrepassar–se el límit de contracte menor, però el projecte tampoc va eixir a concurs públic. Van tornar a repetir-se les objeccions tècniques que denunciaven la il·legalitat, i que eren ‘salvats’ per la decisió de la Junta de Govern i la majoria del govern en el ple municipal.

Reforma de l’edifici de les Dependències de la Policia Local i Protecció Civil: 290.423, 29 euros sense concurs

Però ací no es va acabar el tema. Perquè després de les obres de la segona planta de l’ajuntament, el govern municipal de Juan José Rubert encarregava nous treballs a l’empresa de manteniment, sense informes previs, sense certificacions ni controls de legalitat.

Aquesta va ser la reforma de l’edifici per a les noves dependències de Policia Local i Protecció Civil per un import de 290.423, 29 euros. També, en aquest cas, sense un concurs públic al qual estava obligat l’ajuntament pel pressupost de l’obra.

I, a més de tot això, com es va consignar després, l’empresa de manteniment va presentar noves factures al cobrament per obres en edificis no municipals, particulars, o no recepcionades o certificades pels tècnics… que ascendien a 600.000 euros.

El ‘endós’ bancari perquè pague l’Ajuntament

En les noves eleccions municipals celebrades el mes de maig de 2011 guanyava el candidat José Benlloch i el govern municipal donava la volta… Però, ja perdudes les eleccions i dos dies abans de la presa de possessió del nou govern, l’alcalde en funcions, Juan José Rubert, signava ‘un endós’ de 600.000 euros pel qual reconeixia el deute de Piaf i autoritzava el seu pagament en una entitat bancària. Aquest punt també està recollit en el text de la sentència.

Un ‘endós’, com ha pogut saber aquest periòdic, ve a ser un ‘reconeixement de deute’, que era oficial perquè portava la signatura de l’alcalde en funcions. Però no era legal perquè no estava avalat pels procediments legals de l’ajuntament.

El ‘endós’ o reconeixement de deute a favor de Piaf, va ser ‘endossat’ a una entitat bancària, que posteriorment va exigir l’import al nou ajuntament ja governat per José Benlloch.

L’herència enverinada: es descobreix el pastís

I va ser, precisament aquesta última gestió, la que va destapar la gàbia dels grills. Quan el nou ajuntament, acabat de constituir, es va enfrontar al que quedava en els calaixos de l’anterior govern municipal, entorn de 9 milions de factures sense pagar, indicava Benlloch, va esclatar la bomba.

Com explicava José Benlloch…

El ‘endós’, factures falses i Comissió d’Investigació

Per si no fos prou allò amb què calia bregar, va arribar el reconeixement bancari per un deute de Piaf, la del ‘endós’ de 600.000 euros.

Els nous governants van demanar explicacions i van contrastar el que hi havia amb els tècnics municipals. La conclusió va ser que, moltes d’aquestes factures van ser considerades com a ‘falses’, perquè no es podia certificar que l’empresa haguera fet els treballs pels quals pretenia cobrar.

O que algunes de les seues intervencions, ho havien pogut ser en immobles i edificis particulars… potser per compromisos assumits per l’anterior alcalde no plasmats ni en certificacions ni en ordres municipals per escrit.

L’Ajuntament de Vila-real, assessorat pels tècnics, indicava José Benlloch, es va negar a pagar aquesta factura. També es va convocar una Comissió d’Investigació les conclusions de la qual no van ser compartides pel partit de govern anterior, que ja es trobava en l’oposició.

El procés Judicial i la condemna de l’Audiència Provincial

Les conclusions d’aquella Comissió d’Investigació van ser depositades en el Jutjat. Davant la gravetat dels fets, el Jutjat d’Instrucció núm. 1 de Vila-real va considerar que podria haver-hi comissió de delicte i va iniciar la investigació judicial.

Amb les proves recollides es va obrir judici oral i l’Audiència Provincial va emetre sentència el 26 de març de 2001.

La sentència de l’Audiència Provincial va condemnar a l’ex alcalde de Vila-real, Juan José Rubert Nebot com a “autor penalment responsable d’un delicte continuat de prevaricació administrativa… a la pena de huit anys i sis mesos d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic”.

Va condemnar a Ramón Tomás Céspedes com a “autor penalment responsable d’un delicte continuat de prevaricació administrativa… a la pena de set anys d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic”.

I va condemnar també a Antonio Pons Dols (de l’empresa Piaf) com a “cooperador necessari penalment responsable d’un delire de prevaricació administratiu continuat… a la pena de huit anys i sis mesos d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic”.

La Sentència del Suprem

Notificada la sentència es van presentar recursos per part dels condemnats davant el Tribunal Suprem, que fallava i ‘casava’ la sentència de l’Audiència Provincial el passat 22 de juny de 2023.

En les seues conclusions, el Suprem confirma la sentència provincial quant als polítics condemnats, Juan José Rubert i Ramón Tomás.

Però absol al responsable de l’empresa sobre la base d’un principi de ‘falta de proves’. I és que, si bé considera com a fets provats tots els referits anteriorment. Determina que els polítics sabien i coneixien que estaven infringint la llei… entén que l’empresa que va realitzar les obres per adjudicació directa va poder ser col·laboradora directa de la prevaricació realitzada… el seu Consell d’Administració va estar integrat i presidit per més persones… El delicte seria clar, però no qui de tots ells el va cometre.

Les acusacions havien sigut moltes més, però les altres no van poder certificar-se

Consultat l’alcalde de Vila-real, José Benlloch sobre aquells fets, assenyalava a Castelló Informació, que les denúncies de l’ajuntament de Vila-real, constituït com a acusació particular, ja sota el seu mandat, van ser moltes més que les jutjades finalment per l’Audiència Tribunal i finalment pel tribunal Suprem.

El problema és que les acusacions cal provar-les ‘fora de tot dubte’ abans d’emetre sentència. Tal com es recull en l’apartat de ‘fets provats’ de la sentència de l’Audiència Provincial, validats pel Suprem, no es descarta que pogueren haver-se realitzat altres gestions que hagueren contravingut la legalitat.

Però a l’hora de jutjar i sentenciar, el tribunal se centra en ‘els fets provats’ que són els que compten:

Que es van trossejar les factures del Trinquet, que haurien d’haver eixit a concurs públic com a obra major.

Que la coberta del Trinquet també degué eixir a concurs, però el procés es va paralitzar i es va adjudicar il·legalment a la mateixa empresa.

Que també van ser il·legals les obres de restauració de la segona planta de l’Ajuntament, que haurien d’haver eixit a concurs públic, però que es van adjudicar a la mateixa empresa que treballava per contracta per al manteniment municipal…

I no arriben a jutjar-se les factures del ‘endós’ dels 600.000 euros, del ‘reconeixement de deute’ signat per l’anterior alcalde, encara en funcions, perquè el delicte no va arribar a completar-se perquè l’ajuntament es va negar a pagar aqueixa factura.

Els arguments del Suprem

En qualsevol cas, en la seua cassació de la Sentència, el Suprem és clar i contundent.

Considera demostrats els fets anteriorment al·ludits. Considera que no és procedent disculpar la il·legalitat comesa per Juan José Rubert com per Ramón Tomás, perquè, en el cas del Trinquet, i encara que l’obra s’havia gestionat abans, ells eren part del govern i els qui després van signar les factures. com a garants de la legalitat administrativa, tenien l’obligació de comprovar la legalitat, de paralitzar l’obra, de supervisar el procediment. Ho coneixien, eren conscients i no ho van fer.

I la mateixa actuació es va repetir amb la resta de les obres adjudicades a la mateixa empresa sense complir l’obligació d’adjudicar-les per un concurs públic.

Si les obres hagueren eixit a concurs li hagueren costat menys al municipi de Vila-real?

Arribats a aquest punt, també convé fer una reflexió que també es fan tots dos tribunals: Quant haurien costat aqueixes obres a l’erari públic si s’hagueren tret a concurs públic i haguera mediat un procediment de lliure competència?

La veritat és que aqueix peritatge, indica el tribunal, mai es va fer, per la qual cosa no es pot demostrar que hagueren pogut eixir més barates. Dit d’una altra manera, que, si s’haguera pogut demostrar aquest últim aspecte, possiblement la condemna no s’haguera quedat només en la prevaricació, sinó que haguera pogut agreujar-se a la de malversació de cabals públics amb pena de presó.

Part dels fets denunciats com a ‘fets provats’ en aquesta sentència formen part d’altres sis processos judicials oberts. El temps dirà.

(&) Manuel Vilanova va ser rehabilitat pel Tribunal d’Estrasburg en 2012 i pel Tribunal Suprem en 2015)

(&&) Veure Sentència del Tribunal Suprem