La il·lustració mai ens va arribar

Santi Cortells. Regidor de Normalització Lingüística i Tradicions de Compromís per Vila-real. 

Voldria fer allò que potser ens cal cada vegada més. Donar un punt de vista calmat des de terres valencianes sobre el que està passant al nord, a Catalunya, sense “sang i budells”, amb reflexió i profunditat. Almenys, humilment, intentaré aportar alguna idea per entendre jo mateix i qui em vulga acompanyar en aquestes línies els esdeveniments que omplen fins a l’absolut avorriment quasi tots els minuts dels noticiaris des de fa mesos.

La història ens atorga interessants moments i punts de vista. Tots haurem sentit alguna vegada esmentar el que es coneix com a “Motí d’Aranjuez”. En aquell context, Napoleó va veure una esquerda en el poder i aconseguí dur la família reial a un costat. Convenç Carles IV perquè abdique en favor de Ferran VII. Aleshores convenç Ferran perquè també abdique i en una maniobra molt hàbil aconseguí que abdicaren tots dos.

Acabarà regnant el seu germà Josep Bonaparte I d’Espanya (1808-1813), però no de Catalunya, la qual s’incorporà al Primer Imperi Francés. Si l’Imperi espanyol ja estava en decadència abans, imagineu el punt de caiguda quan ja directament no hi havia cap rei espanyol. Els espanyols ja ni tan sols estan en mans dels borbons, sinó directament de Napoleó, qui clarament és ben diferent. La tragèdia més gran consisteix en què Napoleó representava les idees de la Il·lustració, la modernitat, el coneixement, la raó, l’Estat de Dret i els drets humans. 

Ara bé, tot això vindrà malauradament mitjançant una invasió que és repel·lent completament per al poble espanyol. I la gran paradoxa és que Espanya, per rebutjar els francesos, rebutja les mateixes idees de la Il·lustració, que li són alienes. I aleshores, on queda Espanya? Doncs endinsada sense remei en el seu món fosc, monacal, clerical, beat, monàrquic; clarament de ple en la premodernitat.

Mentrestant, Europa floreix en mil direccions, s’engega la revolució industrial i quedem enrere del projecte històric europeu. Entraran en joc els fantasmes de Goya, amb una pintura del poble, de les festes i de les borratxeres. És un món ben representat també per Machado, amb personatges com ara don Guido:
“Murió don Guido, un señorde mozo muy jaranero,muy galán y algo torero;de viejo, gran rezador.”
…
¿Tu amor a los alamares
y a las sedas y a los oros,
y a la sangre de los toros
y al humo de los altares?”

Aquests eren els personatges que poblaven Espanya i que pintava Goya. Són els personatges sobre els quals Machado reflexiona en eixa generació del 98. Més endavant, en perdre totes les colònies, quedarà enrere eixa glòria  imaginària, eclipsada, amb el sol a les esquenes, que mai es ponia. Així, eixe imperi s’enfonsa i perd tot. I allò que per als americans era el “naixement”, el que celebraven, el que eren i els definia, per a Espanya era l’ocàs, la pèrdua i el final.

Ara, eixa Catalunya que vol ser poble, o almenys nació, troba davant eixa foscor que va deixar la Il·lustració a meitat camí, mentre ella marxava i ja estava en un altre mapa. Eixos nombrosos casos de corrupció, de café, bous, puro i copa. Un PP de les majories absolutes al dia següent de tots els escàndols de corrupció, aquell PSOE dels señoritos, del 155 i dels EROS a Andalusia. En definitiva, una desil·lustració de la qual qualsevol en els seus cabals fugiria Espanya té l’opció de fer el pas endavant, però sembla que no vol. Europa tampoc l’entendrà, perquè primer cal que isca d’eixa foscor en què es manté. Novament, en la seua decadència del segle XXI, potser el que per a altres és naixement, per a ella serà mort. Si es redimira i s’il·lustrara, tot canviaria. No serà fàcil. Tots nosaltres tenim en
les nostres mans, en les urnes, fer-ho possible.