Les bicicletes han tornat

Josep Pasqual Sancho. Regidor de Compromís a l’Ajuntament de Vila-real.

Vila-real, com tants altres pobles, va ser una localitat on la gent es desplaçava majoritàriament a peu i en bicicleta. De vegades la memòria ens traeix i determinades pràctiques socials són esborrades ràpidament de l’imaginari col·lectiu. Abans que els automòbils i altres vehicles de motor s’imposaren, la major part de la població de Vila-real anava en bicicleta a tots els llocs; la gent anava a treballar en bicicleta, anava a altres pobles també en bicicleta i anava a festejar en bicicleta.

Clarament eren uns altres temps. D’un costat, pels carrers i carreteres no hi havia tants cotxes ni vehicles motoritzats, la qual cosa aportava un major grau de seguretat per als ciclistes i les ciclistes; perquè eren tant homes com dones, xiquets i gent gran els que anaven pedalant a dues rodes. D’altra banda, la pressió de la societat de consum no era tan gran com és ara i alhora les possibilitats econòmiques per tal d’adquirir un automòbil tampoc s’havien democratitzat.

Jo mateix, quan de menut anava a l’escola dels Evangelistes, anava en bicicleta; per això em recorde del que era aquell món on la bicicleta, al nostre poble, era el vehicle més corrent per a la gent. I això que jo no vaig arribar a viure de ple aquella època gloriosa de les bicicletes.

Però, què va passar? Per què les bicicletes van desaparéixer del nostre paisatge urbà? Què va passar perquè col·lectivament consideràrem la bicicleta com un vehicle per a xiquets o per a fer esport els caps de setmana? I, com a contrast, per què altres societats altament avançades des del punt de vista econòmic, cultural i social van conservar l’ús de la bicicleta en tots els àmbits en què ací ho havien estat fent fins a la dècada dels anys seixanta del segle xx?

Cada societat és fruit dels seus mites i, com a conseqüència, la bicicleta va canviar de significat, ja no era un vehicle útil per a la mobilitat, sinó un artefacte antic, impropi de les persones que avançaven en l’escala social i, per tant, el nou significat de la bicicleta va ser el de “vehicle de passeig no apte per a la mobilitat quotidiana”. És més, com diversos autors apunten, el gran mite de la societat de consum contemporània és l’automòbil (mireu, si no, quins anuncis posen enmig dels programes de màxima audiència). L’automòbil, com a mite, és la representació tangible de la llibertat i de la democràcia de consum: Qui no pot comprar-se un cotxe no arriba ben bé a la categoria de ciutadà complet. Un mite tan potent com el de l’automòbil de motor de combustió no podia permetre que cap altre artefacte li fera ombra. La bicicleta, així, va quedar condemnada a la desaparició de l’espai públic, només apta ja per als jocs dels infants i per a quatre que volien fer esport.

És més, l’automòbil també va desplaçar altres vehicles per al transport col·lectiu de persones, com ara els tramvies (mirem què li va passar a la nostra Panderola), els quals van ser substituïts en molts casos per autobusos que, a la fi, a molts llocs es van tornar ineficients per al transport col·lectiu, tot incrementant la necessitat de més cotxes particulars. El mite de l’automòbil, igual que els mites antics, ens ha estat exigint la pràctica d’una sèrie de rituals; per això vam sacrificar gran part de l’espai públic per a l’ús de l’automòbil: carrers plens de cotxes, bé en moviment o aparcats; soroll; contaminació; preferència dels cotxes en el disseny urbà…

La preeminència de l’automòbil en la nostra societat no és una altra cosa que el resultat del triomf de la Segona Revolució Industrial, en la qual el cotxe es torna l’epicentre de l’organització social, a partir del qual estructurem tota la resta d’activitats, des d’anar a treballar o estudiar, comprar, l’oci o l’habitatge. Aquest mite ens ha exigit molt, però l’organització econòmica que el sostenia ha entrat en crisi. Em referisc al fet que la Segona Revolució Industrial ha entrat en crisi; com a exemple tenim la ciutat de Detroit, adés autèntic centre neuràlgic de l’economia industrial i ara una ciutat que pateix la desindustrialització de manera dramàtica, amb taxes d’atur elevades i pèrdua d’habitants.
Així, i progressivament, el mite de l’automòbil ja ha començat el seu declivi, la qual cosa implica una pèrdua constant d’adhesions als dictats d’aquest mite i l’aparició de persones que critiquen obertament la seua preeminència. Fins i tot apareix gent que es nega a fer-lo servir i entra així en oberta contradicció amb un dels dictats de la modernitat. L’automòbil i la indústria del petroli van de la mà i tots dos semblen, a ulls de molta gent, un llegat opressiu d’una època que cal superar si volem viure en un planeta habitable i en unes ciutats que estiguen fetes a la mida de les persones. No debades, la indústria de l’automòbil viu amb horror l’escassa adhesió que senten pels cotxes les noves generacions (els Millennials) als Estats Units.

Quan vivim una època en què les categories socials s’esvaeixen, fruit de les transformacions de l’economia i el declivi de la Segona Revolució Industrial, és normal trobar persones que no entenen per què hi ha gent que rebutja l’automòbil com a mitjà principal de transport. Aquesta incomprensió i sovint hostilitat, en el fons, és una mostra de por davant d’un escenari on els mites més segurs, com ara l’automòbil, també són qüestionats. És com dir que si allò que organitzava les nostres vides es troba en crisi, tota la societat també està en crisi. Per tant, no és estrany que aquestes persones desqualifiquen els ciclistes militants com a esnobs de l’esquerra. No entenen que el món ja ha canviat.

Per a entendre què pot passar d’ara endavant, hauríem d’anar a Palo Alto (Califòrnia); l’altra cara de la moneda, seu de grans empreses de l’economia de la informació i el coneixement, també dita societat postindustrial i Tercera Revolució Industrial. Allí s’està donant un fenomen imparable: la combinació de la tecnologia d’internet i les energies 100% renovables. Tanmateix, es tracta d’una societat molt competitiva, individualista i amb persones molt aïllades, bàsicament connectades per les xarxes socials virtuals. Enmig d’aquesta transformació revolucionària que està cridada a canviar la manera en què treballem, consumim, aprenem i fins i tot el mateix model de família, hi ha un vehicle que torna a cridar la nostra atenció: la bicicleta.

Després de dècades d’oblit, les bicicletes tornen amb força com el nou vehicle que exemplifica les característiques d’aquesta nova societat. La bicicleta com a mite que condensa des de la llibertat individual fins a la consciència ecològica, passant per la passió per l’exercici físic i la salut. Bicicleta, vehicle saludable o bicicleta, triomf de l’individu que recorre el món amb la força del seu propi cos i la seua determinació. Bicicletes elèctriques o bicicletes que alhora recarreguen els mòbils i les tauletes. La bicicleta torna a ocupar de nou un espai de privilegi en la nostra societat, esvelta, dinàmica, portadora d’un nou somni de llibertat.

Les grans ciutats es van adonar d’aquest fenomen abans que cap altre indret. Allí es van començar a implantar els primers carrils bici que, per primera vegada, desplaçaven els automòbils de l’espai que durant tantes dècades havien fet seu. Allò va ser el primer avís. Per contra, als pobles més menuts, en haver-hi menys cotxes, el problema no era tan evident. Ara, on aquest conflicte s’ha fet més evident és a les ciutats mitjanes com Vila-real. No tenim suficients carrils bici i és una autèntica barbaritat que els plans d’ordenació urbana més recents feren avingudes noves com la del Cardenal Tarancón o la d’Europa sense preveure cap carril bici.

La pregunta que ens hem de fer les ciutats com Vila-real és si volem semblar-nos a les ciutats que encara viuen en la Segona Revolució Industrial com ara Nova Delhi o a les ciutats que estan fent el trànsit cap a l’economia del coneixement i les energies renovables. Les facilitats per l’ús de la bicicleta fan la diferència entre les unes i les altres.

Des de Compromís, com sempre, apostem per aprofitar aquest trànsit social per a avançar en la bona direcció, tot facilitant l’ús de la bicicleta. Per exemple, ja està aprovat el projecte per a comunicar amb carril bici Vila-real i Borriana definitivament. Bicivila’t és també la nostra aposta per a no perdre el tren del desenvolupament sostenible, aquesta vegada sí, en bicicleta.