Noves oportunitats de la novel·la negra a Espanya

Reflexió de l’escriptor vila-realenc sobre el passat i present d’aquest gènere

Luis Aleixandre. Escritor/Vila-real Informació

Que la novel·la negra està de moda és una realitat; no hi ha cap dubte. I no solament perquè va ser el gènere de la trama que es va portar el suculent premi del premi Planeta 2021, que també, sinó perquè és, des de fa anys, font d’inspiració de nombrosos escriptors que aprofundeixen en les fosques aigües de la maldat humana per a desenvolupar els seus arguments literaris. Li ho diu un servidor, que fa un temps que brega amb trames i personatges de tint fosc i descarnat. Aquesta beneïda moda és tan poderosa i atraient que ha provocat, fins i tot, que alguns escriptors no hagen dubtat a eixir-se dels seus llits literaris naturals per a fer els seus pinets dins de la novel·la negra o policial, sense cap pudor, només per la moda, només per tenir accés a un dels nombrosos premis literaris que brinda aquest gènere i obtenir així el reconeixement (llija’s aliment de l’ego) que no va obtenir amb les obres que creava amb els dictats del seu cor (així s’enfonsen els criteris de puresa i superioritat de la qual fan gala alguns elements que pul·lulen per aquest món tan apassionant). Però això no és nou, ja ho va aventurar Charles Darwin amb la seua teoria de l’evolució: només sobreviuen aquells que millor s’adapten als canvis de l’entorn. Uns altres, amb tot el ‘morro’ de qui pensa que els altres no són massa espavilats, ronden pels nombrosos festivals de novel·la negra amb obres que no són del gènere ni per aproximació; vaja vosté a saber la de favors que s’intercanvien en detriment de la puresa d’actes que pretenen enaltir la literatura negra i policial. El que ocorre en alguns festivals de novel·la negra és per a analitzar, però això és figues d’un altre paner, o potser un tema apassionant a desenvolupar en un pròxim article.

Així que, deixant de costat a la feroç medusa de tres caps varonils amb nom de dona molona, als quals venen la seua ànima al diable per un fugaç moment de glòria i als avivats de torn –que per què no dir-ho, tots ells també han demostrat esforç i dedicació en el difícil art d’escriure–, el que pretenc amb aquest article és parlar-los d’oportunitats.

Veuran vostés, corria el mes de maig de 1953 quan Mario Lacruz va publicar ‘El inocente’ , (Ed. Luis de Caralt) obra que molts consideren la primera novel·la negra a Espanya –i un dels exemplars de la qual tinc la sort d’atresorar a la meua biblioteca–. Des de llavors, i sense ànim d’estendre’m en la història de la novel·la negra, aquesta s’ha desenvolupat com un subgènere literari una miqueta aïllat per part de les grans editorials, que mostraven en primera línia dels seus aparadors altres gèneres més, diguem, comercials. Tal vegada només siga la meua impressió, però crec que a les grans empreses editorials no els agradaven les càrregues de profunditat amb les quals les trames negres detonaven, sense noses, els fonaments de certs estaments de la societat –llija’s: cossos policials corruptes, càrrecs polítics facinerosos, ordes religiosos que s’extralimitaven, tripijocs de poderosos financers, una burgesia excessivament cínica o altres personatges menesterosos que pul·lulen per les nostres ciutats–.

Així doncs, van aparéixer les col·leccions de novel·les negres a Espanya, en format de xicoteta grandària (edicions de butxaca) i agrupades en diverses seleccions, editades perquè els amants d’aquest tipus de lectures tingueren cobertes les seues necessitats lectores i pogueren dirigir-se a aqueixos abeuradors literaris sense entorpir el gran negoci que suposava la comercialització de la resta de gèneres majors –i menys incòmodes–. Una de les primeres editorials que es va atrevir a traure al mercat una d’aquestes col·leccions de literatura negra/policíaca va ser Barral editors amb la seua ‘Serie Negra 31 Policial’, on, a la fi dels anys seixanta, va publicar novel·les de reconeguts autors internacionals del gènere –amb els sempiternament nomenats Dashiell Hammett i Raymond Chandler al capdavant–.

Però va ser l’editorial Bruguera amb la seua ‘Sèrie Negra’ qui, a més d’editar les obres d’una legió d’autors forans a la fi dels setanta, va apostar per escriptors espanyols com Mario Lacruz i Jaume Fuster, a més d’uns altres que s’iniciaven en aqueix moment en el gènere, com Carlos Pérez Merinero o Juan Madrid.

La meua sèrie preferida va sorgir a mitjans anys vuitanta sota el paraigua d’Ediciones Júcar amb el nom d”Etiqueta Negra‘. En ella es va publicar a un nombre més extens d’autors espanyols, que es distingien per la seua autèntica devoció cap a l’escriptura de novel·les del gènere negre i criminal: Manuel Quinto, Julián Ibáñez, Juan Madrid, José Luis Muñoz, Carlos Pérez Merinero, Andreu Martín, Francisco González Ledesma i Juan Antonio de Blas. Fa quaranta anys no destacaven en el gènere, però avui dia són reconeguts autors claus de la història de la novel·la negra espanyola. I a això em referisc quan uns paràgrafs abans els he parlat de les oportunitats. Ells van aprofitar la seua i van participar en aqueixes col·leccions de novel·la negra i policial, i amb el temps se’ls ha reconegut la seua vàlua i innegable aportació a la literatura espanyola.

Permeten-me ara que faça un salt en el temps i em trasllade al present. Fa tan sols quatre mesos, va nàixer a Huelva una editorial anomenada Cosechanegra edicions amb un únic objectiu: publicar novel·la de gènere negre de qualitat i d’escriptors espanyols que no han aconseguit el relumbró que posseeixen els literats de les grans empreses editorials, però als quals pretén acaronar i espentar cap a un públic àvid d’aquest tipus d’històries. Per a això edita novel·les de 15×21 centímetres amb paper de 90 grams, un disseny de portades amb art identificable, amb coberta a tot color de doble solapa i a uns preus més que assequibles per a continguts de tres-centes pàgines de mitjana. Així són les novel·les que ens ofereix Cosechanegra edicions en la seua col·lecció. Autors com Antonio Parra Sanz, Alfonso Gutiérrez, Diego Martín, Osvaldo Reyes, José Francisco Alonso, Alberto Pasamontes Navarro, Olivia C. Fregues, Miguel Izu, Martín Garrido Ramis, el propi editor Pedro J. Martín i Luis Aleixandre Giménez –sí, jo mateix– som els primers ‘cosechantes‘ que aportem les nostres novel·les a aquesta col·lecció que –qui sap—potser d’ací a unes dècades es considera representativa de la novel·la negra espanyola de l’època post pandèmia Covid-19.

Aquestes són les oportunitats de les quals parlava al principi. Una, la que agraïm els autors que formem part d’aquest projecte tan atractiu que ens ofereix la possibilitat de desenvolupar els nostres dots literaris en unes condicions idònies. I l’altra, la que us brinda la nova línia editorial i que heu d’aprofitar els lectors inquiets de qualsevol part del país.

La història es repetirà, estic segur d’això. El tren de la novel·la negra espanyola té un modern i atractiu vagó al qual podeu pujar per a major gaudi del viatge.