Les Víctimes Electorals: La pèrdua d’una agenda

Maties Marín Sàez. Militant del BLOC de Vila-real.

A hores d’ara ja ha passat prou temps per a què tots els analistes, de dins i fora dels partits, hagen estudiat el resultats electorals buscant les explicacions i també les excuses. Crec que per primera vegada vaig sentir la nit electoral, un partit-coalició-amuntegament, Unidos Podemos, que els resultats no eren satisfactoris i que es quedaven lluny del què esperaven obtenir. Val a dir, que mantenint aquesta opinió, ràpidament es van començar a introduir matisos, quasi victoriosos, com allò què en una vida tan escassa en la política espanyola, 2 anys, havien estat capaços de mantenir 71 escons. D’altra banda la festa en el PP era grandiosa, havien pujat fins els 137 escons, recuperant electoralment les comunitats més emblemàtiques de la corrupció, el País Valencià i la Comunitat de Madrid. Com després reconegueren, ni els més optimistes pensaven que podrien passar de 120 escons. En el PSOE, amb els resultats pitjors de la seua història, la culpa havia estat de la pinça dels extrems encarnada pels actors de les sèries B de terror, l’un incapaç de trobar recolzament per formar govern, Rajoy i l’altre, Iglesias, que havia impossibilitat un govern del “canvi” proposat per Sánchez, assumint les polítiques econòmiques de l’ultraliberal partit, Ciudadanos. Aquests últims, amb el seu cap, Rivera, al front ens van explicar que la raó de la seua davallada la tenia la llei electoral. Podria continuar amb el PNB, Democràcia i llibertat, etc. però crec que és prou inútil, la primera víctima ja estava damunt la taula, l’anàlisi crític.

Ningú va dir el què, al meu parer, havia passat, probablement perquè resulta molt dur explicar com un partit ple de corrupció, imputat fins i tot com a tal, amb un munt de gent de la cúpula al jutjat i fins i tot a la presó, amb les retallades més grans de la història en serveis bàsics, com la sanitat i l’educació, una reforma laboral demolidora per als treballadors, la llei mordassa, la LOMQE, la retallada de la llei de la dependència, el retall en I+D+I, la baixada de sous als funcionaris, la buidada permanent de la vidriola de les pensions, el deute superant el 100 % del PIB, amb un president que ha cobrat sobresous de diners negres, la disminució de beques, l’amnistia fiscal als defraudadors i corruptes, amb la incapacitat de trobar el més mínim acord després del 20D, etc. havia pujat en vots i també en escons. Val a dir que la campanya del PP havia estat “brillant”, música merengue, els mantres repetits moltes vegades: governar és difícil (aquesta frase li va permetre guanyar el debat televisiu), ja estem eixint de la crisi i que venen els extremistes radicals. Amb aquest actiu què feren els altres partits, el PSOE recórrer al model de sempre, mítings amb el cap de llista i els barons i baronesses territorials, explicant que tot allò que tenen a la dreta i a l’esquerra és el mateix, Ciudadanos feia el mateix passejant al xiquet del Sabadell però en llocs a l’aire lliure explicant que Espanya es trenca i que Rajoy és dolent i l’altre gran, no diré partit però tampoc confluència, perquè no ho són, almenys en allò que a Compromís es refereix, va fer la campanya més moderna però pijo-progre, a l’estil Podemos que està ple d’algunes i alguns que no es trauen la pilota de golf de la boca quan parlen, asseguts en taburets de tasca a les places en pla assemblea universitària, que no connecta amb la majoria de la ciutadania, un programa en format Ikea i un líder, que s’havia transformat de Torquemada en un monjo trapense, que només anava estenent la mà, mentre feia una metamorfosi ideològica, amb un to capellanil que ningú no es va creure.

La interpretació era molt senzilla, què malament ho hem fet perquè el PP amb aquest currículum siga la força política guanyadora? Però òbviament això seria assumir la pròpia incompetència i prendre les decisions oportunes. La segona víctima va caure al damunt de la taula, l’assumpció de responsabilitats.

Superada aquesta anàlisi, en què allò que s’anomena la nova política i la vella, ja no se’ls diu casta, no sé si perquè totes les diputades i tots els diputats, amb tretze excepcions, siguen de la nova o la vella, havien cobrat la indemnització de més de 8000 € de la legislatura de quatre mesos o perquè ningú va fer res per reduir l’assignació d’ajuda a l’habitatge que tenen de 1800 € mensuals (quantitat que supera en més quatre vegades l’ajuda familiar que reben els majors sense dret a l’atur) i que se semblen, no ja com dues gotes d’aigua sinó com dues gotes d’aigua destil·lada. De nou un altra víctima sobre la taula, la igualtat dels polítics amb la ciutadania normal, aquella que pateix les dificultats i les retallades.

 És en aquest moment, dóna la sensació que entre totes i tots el membres electes,i portaveus, líders, palmers, etc. es pacta “de facto”, les noves víctimes, les matemàtiques i el respecte a la ciutadania. És el moment de dir que es poden fer pactes per formar govern, però que no incloguen el PSOE, ni els independentistes catalans ni bascos. Caldrà fer-los un curs accelerat de matemàtica bàsica, sumar i restar, no en saben. D’altra banda, altres aposten per una gran coalició, tot sabent que la resposta és no. D’igual manera que quan es parla de la violència i els abusos a les dones, tant d’actualitat arran de les festes de Sant Fermí, quan es diu NO, significa NO, no interprete que és un SI. I per últim, els que suposadament estan més formats, es mouen com una colla de joves per la Universitat, en grup, continuen dient que els números donen i continuen estenen la mà, no sé si per donar o rebre almoina. Deuen ser desconeixedors també de la matemàtica bàsica perquè t’han dit que no i que, a més, no volen recolzament, actiu o passiu, dels nacionalistes-independentistes catalans i bascos. Senyores i senyors facen el favor de respectar-nos, nosaltres la ciutadania no som imbècils, en el cas de vostès m’ho estic plantejant.

Per un altre costat hi ha alguns que se n’adonen, només després dels resultats, que la matemàtica política i la real són coses diferents, que en la política dos més dos no són mai quatre, perquè suposa sempre una ampliació i desdibuixament del contingut ideològic que fa que l’electorat no es trobe igualment representat i, que aleshores rebutge confiar en aquest tipus d’oferta a l’estil del front populisme.

Per últim, que no cronològic i, ja m’ho temia, va caure sobre la taula l’última víctima i la més sentida per mi, l’agenda valenciana. Ha mort, ningú no parla, als mitjans de comunicació, d’aquesta agenda imprescindible per al País Valencià, per a les valencianes i valencians, que necessitem que s’aplique ja, més que l’aire que respirem. Però quan parle d’agenda valenciana no és un eslògan electoral, parle d’implementar polítiques que ens puguen ajudar a eixir del forat negre on ens han introduït els diferents governs del PSOE i del PP, molt especialment aquest últim. estic parlant d’un nou model de finançament i que ens paguen el deute històric, estic parlar d’infraestructures bàsiques, del corredor mediterrani, d’impuls a les polítiques econòmiques, de paralització de la LOMQE al País Valencià, de recuperar la gestió dels hospitals, d’ajudes clares a l’agricultura, de polítiques impulsores de la nostra llengua, d’ajudes a les PYMES, de la baixada de l’IVA cultural perquè aquesta indústria és un motor econòmic del País, de protecció del medi ambient i acabar amb la depredació salvatge del País, de residències de majors, del ferrocarril de rodalies, de la creació d’una banca valenciana, de recuperar els recursos que ens han furtat, etc.

Necessitàvem tenir o lluitar per tenir un grup propi valencià al Congrés, aquest va ser una víctima preelectoral, i es va renunciar, no sols diluint-nos en un grup anomenat “A la valenciana”, que no tenia un programari ideològic clar, contagiat, segurament per pressions internes de Compromís o aspiracions estatals d’algun dels seus caps, a fer un plantejament polític de caire estatalista en lloc de mostrar-nos de manera nítida com els nacionalistes valencians són els únics que van a Madrid a defensar els interessos del País Valencià i de la gent que hi viu i treballa.

La veu que apareixia públicament com a referent d’aquesta coalició, el nom de la qual el va posar Pablo Iglesias en la minilegislatura anterior, era ell o Errejón, que parlàvem de les confluències, marca també posada per ells, els de Podemos. Només en alguna ocasió es contactava amb Mónica Oltra, amb accent tancat a l’Ó, parlant de la Comunitat Valenciana, no siga cosa que algú la puga confondre amb una perillosa nacionalista i, que estava fent actes molt sovint per Madrid, Barcelona, Palma i altres llocs de l’Estat. Només una mínima part les declaracions públiques eren de Joan Baldoví, un referent necessari en l’anterior legislatura, que malgrat el pacte contra les bases que el va portar al Parlament Espanyol, va ser més visible que mai. A hores d’ara només contacten amb ell quan hi ha notícies, malauradament a la valenciana, és a dir, nous casos de corrupció. En aquest moment Compromís a l’Estat no pinta fava, cosa més preocupant perquè va ser el propi BLOC el que ho va haver de decidir, val a dir que forçat pels socis d’Iniciativa en un cas d’extrema democràcia, on es va triar entre ensurt o mort.

I ara que s’ha de fer? Resulten evidents dues coses, primer caldrà anar al Grup Mixt, tal i com es vàrem comprometre els diputats del BLOC i segon, intentar fer-nos visibles en la reivindicació permanent de les necessitats del nostre País. Ja hem vist la presència dels diputats valencians de Podemos que es va faltar temps a integrar-se en el grup parlamentari estatal, en contra d’allò que s’havia pactat i varen passar a la invisibilitat, com els del PSOE i el PP.

Quina influència han tingut els governs de Compromís, tant a nivell local com a nivell autonòmic en els resultats electorals? Bé, tot i no ser dolents, han estat decebedors respecte de les expectatives generades. No sé si han tingut poca o molta influència, però de ben segur que alguna hi ha. En el votant de Compromís i, fins i tot m’atreviria a dir que alguna part de la militància, no veu representades les seues aspiracions polítiques amb Podemos o Izquierda Unida. Pel que fa al Govern de la Generalitat, si bé és cert que s’estan fent les coses de manera relativament satisfactòria, molt especialment en la Conselleria d’Economia i la d’Educació, curiosament al front hi ha dos membres del BLOC, comencen a fer-se visibles algunes qüestions importants que estan provocant friccions. Resultava evident que aquesta mena de barreja de partits en les Conselleries, quant al o la Conseller/a, Secretari/a autonòmic/a, Direccions Generals, etc. ha impedit formar equips compactes i que la coordinació i la línia política siga, si més no, complicada de mantenir. D’altra banda també s’han produït nomenaments inexplicables, en termes de preparació i competència, i han estat imposats en termes polítics.

Quant a la influència local, crec que ha estat, en general molt positiva. Les alcaldesses i els alcaldes, les regidores i els regidors de Compromís estan fent una tasca molt honesta i que resol dia rere dia problemes de la ciutadania, amb molt de treball i esforç i amb pocs recursos. El cas de Vila-real resulta un referent de bona gestió i iniciatives continuades, que duen amb molta brillantor els quatre representants de Compromís, curiosament tots del BLOC, Pasqual Batalla, Xavier Ochando, Josep Pasqual Sancho i Maria Dolores Parra (la regidora nacionalista de Vila-real que més “naranjades” del Mediterráneo ha rebut en tota la història política de la ciutat i només en un any. Segurament que es diga Mari, ha tingut alguna cosa a veure). En definitiva crec que com més clar i nítid és el projecte que presentem, projecte nacionalista i progressista arrelat a la nostra terra, més fàcilment se’ns reconeix i més bons resultats electorals podem obtenir i més còmodes ens trobem a l’hora de fer política.