Mig segle de lluita

Josep Pasqual Sancho. Portaveu de Compromís per Vila-real

Des de Compromís volem donar un suport absolut als drets de les persones LGTBI.

Per a nosaltres, que vam ser pioners en la sol•licitud d’un registre de parelles de fet a la nostra ciutat, aquesta lluita és i serà sempre una batalla pel reconeixement d’uns drets que ja estan fora de tota discussió.

Però volguera fer èmfasi en un aspecte que em pareix essencial: tot i que sovint ens referim als drets de les persones LGTBI des de el vessant de drets individuals de les persones, com a ciutadanes i ciutadans concrets, cal entendre que són uns drets que han estat fruit d’un immens treball col•lectiu, de l’esforç de tot un moviment social.

Hui no podríem estar parlant dels drets de les persones LGTBI, ni de la celebració del seu Orgull, sense l’acció feta pel moviment gai i la resta de moviments LGTBI. No són drets que hagen caigut del cel. Són drets aconseguits a base de molt d’esforç en un temps i un espai concrets. Per això, cal reconéixer la importància de què aquest col•lectiu prenguera consciència de la seua dignitat i actuara conseqüentment, transformant alhora la nostra societat, aportant llum a un col•lectiu fins aleshores invisible o marginat, i finalment, fent de la societat en què vivim, una societat millor.
La moció parla dels aldarulls d’Stonewall (Nova York) l’any 1969, una fita històrica indiscutiblement. Però crec que hauríem de parlar també del regidor de San Francisco, en Harvey Milk, el primer home obertament gai triat per a un càrrec polític als Estats Units. En Milk, des del magatzem de la seua modesta tenda fotogràfica, va organitzar una campanya electoral amb gent de base, que el 1977 el va dur a l’Ajuntament. Fins i tot, Milk va col·laborar exitosament contra la iniciativa de l’Estat de Califòrnia que pretenia vetar els i les mestres homosexuals. Tot i la seua fulgurant carrera política, Harvey Milk va ser va ser assassinat l’any 1978, junt a l’alcalde de la ciutat, per un altre regidor

Hem de reconéixer que aquests drets que hui pot gaudir qualsevol persona de la nostr societat han estat fruit de molts sacrificis; com ara quan als anys 80 el VIH es va acarnissar especialment contra el col·lectiu gai, sent cruelment estigmatitzat. Un moment en què aquest col·lectiu va haver de rebel•lar-se contra la passivitat de les autoritats públiques, especialment les sanitàries, mentre els seus membres morien a grapats. La seua rebel·lia va ser fonamental per tal de prendre part en organitzacions, que, de manera voluntària, van començar a demanar més suport i atenció mèdiques cap a un col•lectiu que era, literalment, menyspreat per diverses capes socials. El gran nombre de persones d’aquest col·lectiu que va lluitar juntament amb altres companys per la seua vida, fins a última hora, va servir per a projectar una imatge de dignitat impressionant, que havia estat amagada durant dècades per capes de prejudicis, estereotips i desinformació.

Vila-real no és San Francisco ni és a Califòrnia, però convindrem que, entre nosaltres, ja fa moltes dècades hi ha hagut persones que mostraven aquell esperit de la llibertat, d’inconformisme i rebel·lia. Recordem-les també, perquè ací estem parlant bàsicament de dignitat, de la consciència de ser persones dignes, i quan veiem que la dignitat s’acosta cap a nosaltres, obrim-li la porta i rebem-la amb una forta abraçada!
Això és el que celebrem hui, l’alegria de retrobar-nos amb una part de la nostra societat, que per fi és lliure i se sent lliure i que ens fa alhora lliures a totes i tots.