#Joemquedeacasa

Soumaia Nejjar. Periodista i redactora de Castellón Información i Vila-real Informació. 

Els esdeveniments de les últimes setmanes han trastornat per complet la nostra vida i quotidianitat. En un tancar i obrir d’ulls, hem passat de veure l’avanç d’una malaltia en un país llunyà través de la TV i les plataformes digitals com el que gaudeix d’una sèrie de ciència ficció des de la comoditat del seu sofà a viure-ho en primera persona i patir les seues conseqüències i mesures de contenció.

La ciutadania té, o tenim, la impressió que se’ns han donat certs missatges contradictoris respecte al coronavirus. En un primer moment, quan van aparèixer els primers casos a la Comunitat Valenciana, concretament a l’Hospital de la Plana, van insistir en mantenir la calma, en destacar que els símptomes no eren més greus que el d’una grip normal i la mortalitat era inclús més baixa. Jo, com a periodista, vaig difundir aquesta informació perquè confiava en ella. Defenc un periodisme de no exaltació dels ànims, d’apaivagament i d’equilibri, sempre que m’ho permeten, i en el cas del coronavirus, he intentat no informar més enllà de les dades de les fonts oficials i les que he cregut que eren d’interès general. Però el que ha passat ha trencat per complet els meus esquemes. La declaració de pandèmia per part de l’ONU, les mesures d’aïllament, la suspensió d’activitats en centres educatius i culturals i el tancament dels negocis privats a Itàlia pel ‘boom’ dels casos ha determinat l’ordre d’esdeveniments a Espanya en les últimes hores, primer a Madrid i després a la Comunitat Valenciana, amb la cancel·lació, fins a nova data, de les festes de la Magdalena i Falles, una decisió històrica i ja ahir, la suspensió de les classes en tots els nivell educatius. Haurien d’haver-ho fet abans? I si haguera sigut així, ho haguérem acceptat? No pare d’escoltar “És que haurien de (…) o “per què no ho han (…)?”. Ens encanta donar lliçons però a mi personalment no m’agradaria estar en la situació dels quals han de prendre aquestes decisions.

Molts són els dubtes que hi ha en els entorns en els quals em moc. Serà capaç la Sanitat pública, pel que fa a recursos humans i materials, per descomptat, de fer front a l’augment de casos que es preveu i d’atendre als nostres majors i malalts crònics? l a nivell econòmic, si acabem de ‘superar’ la crisi econòmica del 2008, com a anem a respondre a aquesta? Tot és incertesa. Com sempre, les administracions han promés ajudes i plans per a fer front “a una situació d’emergència sense precedents”. A escala política, l’únic positiu que extrac d’aquesta situació és que els debats buits, les acusacions i crítiques absurdes, i que són un insult constant a la ciutadania, estan en ‘stand-by’. Sempre s’ha acusat la classe política de viure en una bombolla, al marge dels problemes de la societat, però aquesta malaltia no ha fet distincions i ha atacat a tots.

I a partir d’ara què? 

Responsabilitat i consciència. I ens ho hem de gravar a foc. Les imatges d’individus omplint terrasses, parcs i centres comercials, ignorant les recomanacions de les administracions, com si aquesta paralització fora un pont sense fi han indignat a molts a aquest costat del país. Per si no fóra suficient, tot fa sospitar que aprofitaran aquestes vacances inesperades per a gaudir dels seus apartaments en localitats com Peníscola, Alcossebre o Benicàssim, i així de pas propagar el virus. Ara falta saber com anem a reaccionar nosaltres. La clau està en les nostres mans i mai millor dit. A més de les mesures d’higiene que s’han repetit fins a la infinitat, tenim l’avantatge de saber ja que el no s’ha de fer i el que sí. Una de les característiques del COVID-19 és el seu alt índex de contagi. Hem d’evitar en la mesura del possible fer vida social i pública. Els que hagen d’anar a treballar no tenen altra i han d’eixir de casa, però els passejos per Salera o pel centre de Vila-real es poden evitar, així com les reunions a cafeteries i restaurants. Siguem responsables i unim-nos al #Joemquedeacasa perquè no hàgem de lamentar-ho i posar en perill allò que més estimem.