Creixem per gestionar el futur

Esther Monzó. Candidata de Compromís per Vila-real.

L’Enquesta Mundial de Valors és una iniciativa de societats acadèmiques d’arreu del món que ha estat apamant, des del 1981, els valors que tenim les diferents societats que compartim aquest planeta. Les enquestes que s’han anat fent des de llavors ens han deixat veure que, a escala mundial, els valors han canviat: s’han anat fent més seculars i menys materialistes; ens motiva més desenvolupar-nos com a persones que obeir; ens mou expressar qui som i no competir per engrunes. Any rere any, han anat sorgint més i més persones que es preocupaven perquè tothom poguérem desenvolupar-nos com a individus explorant les nostres diferències i perquè els governs que gestionaven la nostra vida col·lectiva ens escoltaren independentment de qui érem o de quines característiques compartíem o no, per aprendre quines necessitats tenim i no desatendre-les simplement perquè no eren majoritàries o perquè no afectaven les classes dominants. El resultat: qüestionar totes les desigualtats que no estan moralment fonamentades, és a dir, democràcia. No tenim constància d’un canvi tan gran de valors en la història de la humanitat, d’una evolució cultural d’aquesta magnitud. Com ho hem fet?

En el segle XX, amb un menyspreu flagrant pels drets humans i uns odis irresolubles entre grups d’individus, els conflictes bèl·lics van destrossar les economies mundials. En la recuperació d’aquestes desfetes, i gràcies al moviment sindicalista que va aconseguir redistribuir els guanys de la industrialització, sorgia en punts diversos del planeta una nova generació que havia crescut amb el privilegi de no patir per sobreviure. Aquesta generació es podia preocupar de mirar més enllà i veure què és el que determinava el seu futur a llarg termini. Més i més persones començaven a entendre què passava a escala internacional, a veure que la col·laboració produïa creixement i que les decisions dels governs determinaven la possibilitat que les societats pogueren cooperar entre si i prosperar o, per contra, dedicar els seus recursos a intentar exterminar-se mútuament. Preocupant-nos dia a dia per la política en sentit noble, és a dir, per quines normes establim per gestionar la nostra vida col·lectiva, les persones n’hem anat aprenent i, ara mateix, som una massa crítica de la població que sabem avaluar si les polítiques funcionen o no, si les volem o no, i que veiem que, la política, la fas o te la fan. 

El creixement de les xifres d’associacions, fundacions i partits polítics i la bona salut de l’economia social (que genera un 12% del PIB de la Comunitat Valenciana) ens demostra que el fenomen s’està estenent i que els valors de cooperació i creixement sostenible que altres generacions han considerat naïfs des de la nostra infantesa tenen ara l’oportunitat de determinar el futur de tot el planeta. 

Els governs han anat avançant per incorporar aquests canvis. Premiar la inversió en coneixement, potenciar l’avanç de les disciplines humanes i socials que permeten que la ciència arribe a la societat, o aclarir que el reconeixement jurídic que ofereix el matrimoni ha de basar-se en factors humans, i no en els valors específics d’un grup social, són passos importants perquè la generació postmaterialista puga guiar el nostre creixement, humà i econòmic. Encara falten, però, molts esforços en aquesta direcció. 

Els àmbits que requereixen major atenció són incomptables, però n’hi ha d’un que serà cabdal en el nostre futur: mentre les societats perden els treballs que ara poden fer les màquines, els governs actuen a ulls clucs amb les conseqüències d’aquesta substitució. La reducció de les contribucions als sistemes mundials de seguretat social, la pèrdua de significat de les vides que es queden sense feina, sense quefer i sense participació en el desenvolupament de la societat, o el desplaçament de la responsabilitat cap a grups menys afavorits són conseqüències que tots i cadascun dels governs podia preveure amb el coneixement disponible. Redistribuir els recursos que genera l’automatització i crear oportunitats de treball que retornen el sentit a les vides de moltes i molts és indispensable per garantir la seguretat existencial que ens pot dur la igualtat i és un ‘sine qua non’ d’una gestió que corregisca les desigualtats moralment injustificades. Els treballs del sistema postmaterialista del qual depèn la supervivència de la gran majoria aporten un toc humà: l’atenció a la salut, a la infància i a la tercera edat, l’educació, les infraestructures, la protecció ambiental, la recerca i el desenvolupament. Totes aquestes àrees comparteixen l’objectiu de millorar la qualitat de vida, i no d’incrementar els guanys empresarials. I no són possibles sense gravar i redistribuir els recursos creixents que genera l’era de la intel·ligència artificial. Oposar-se al sistema que crea i manté l’1% no sembla factible, però sí transformar-lo pas a pas, cooperant. Ronald Inglehart, una de les persones que va posar en marxa l’Enquesta Mundial de Valors, ho té clar: el món necessita una nova coalició política que agrupe i defense el 99%.