El ninot del ventríloc

Santi Cortells. Regidor de Tradicions i Normalització Lingüística de Compromís per Vila-real.

‘Una jugada estupenda’, va assegurar Ignacio Cosidó, el portaveu del Partit Popular al Senat el cap de setmana passat, justificant el pacte del partit únic espanyol PP-PSOE i manifestant així la  seua personal satisfacció amb l’apanyo pel Consell del poder judicial.

Independència de la justícia? On? Marxarà Cosidó o algú? Dimissió? Sembla tot una pel·lícula de mafiosos intentant controlar  tots els casos per sentències de corrupció en una cambra fosca. Ara, què podem pensar quan el Suprem prenga certes decisions? Ens haurem de creure que és justícia o que és la falange del polític i el seu pensament i opinió el que s’aplica? Qui jutjarà ara aquest home si fa res il·legal? Una sala que ell mateix ha reconegut que ‘controla per darrere’? Imagineu qui li ha demanat la dimissió a aquest home? Doncs més o menys tots menys el PP-PSOE. Curiós! Diuen que aquest home normalment no participa en eixe xat del ‘whatsapp’. Què ha passat ací? Se li ha escapat la frase en un xat que no tocava accidentalment i ens ha fet conscients a tots del que era de preveure?

Recorde Alfonso Guerra dient ‘Montesquieu ha muerto’ en relació a la separació de poders, perquè ell defensava des de sempre que la cúpula judicial havia d’intervindre el poder legislatiu. És a dir, que no era bo que els jutges s’escolliren entre ells fent una mena d’eleccions corporatives i que el Congrés havia de dir la seua. Així, el Parlament intervendria sobre els nomenaments del poder judicial.

Qui és Ignasi Cosidó? Doncs fins fa uns mesos, el director general de la policia. No sé si ens hauria d’espantar retroactivament. Una persona amb tota aquesta responsabilitat amb aquesta mostra pública de nul·la precaució. En quines mans ha estat fins ara la seguretat del país? 

Tot aquest assumpte, per cert, a qui més afecta és als mateixos jutges, que estaven fent vaga per la independència judicial el mateix dia que tot ha esclatat. Val a dir que no només estan preocupats per la independència judicial, sinó també per les seues peculiars condicions de feina, amb tota la raó.

És bo recordar que en últim termini la independència és una qualitat personal. De la mateixa manera que, per exemple, un periodista, quan treballa en un mitjà determinat, si el pressionen pot acabar publicant una falsedat o, com segurament farien la majoria, negant-s’hi. En conseqüència, la independència no té per què dependre de ningú, sinó que l’honestedat personal hauria d’estar per damunt de qualsevol pressió. El pacte PP-PSOE en aquests moments respon al desig d’assegurar, per exemple, que es continue fent el ridícul en casos com el de les hipoteques? Pressionant amb la bota als pobres de baix que sols tenen com a destí pagar i callar i defensant els bancs?

Són destacables les declaracions del jutge i catedràtic de Dret Constitucional, Alejandro Nieto García: ‘s’ha esfumat la suposada independència constitucional del poder judicial i els jutges, abandonats i sense protecció, són perillosament vulnerables a les pressions de governs i partits. Els nomenaments es fan a una fira a l’aire lliure on es reparteix el botí en quotes polítiques escrupoloses.’

En el terreny internacional, pel que fa al grau de dependència política del poder judicial en el cas espanyol, tenim l’informe públic del GRECO (Grup d’Estats contra la Corrupció), format per membres del Consell d’Europa i dels Estats Units. El seu informe per a 2018, fet sobre 20 països més, diu que ‘no s’ha aplicat cap de les recomanacions i ni tan sols s’han tractat mínimament amb satisfacció. Espanya és el país que menys ha complit les recomanacions contra la politització del poder judicial dels 21 països avaluats.’ D’altra banda, el World Economic Forum, el famós fòrum de Davos (Suïssa), va fer un informe que deia que ‘Espanya ha quedat a la cua en percepció d’independèncja judicial’. Aquest estudi estava fet sobre 30 països.

Malgrat tot aquest desastre, hem de dir que hi ha esperança i depèn del canvi popular que necessitem. La nostra societat ha superat moltes altres dificultats i cal tindre fe que podem aconseguir viure en un país amb garanties, on els drets de la gent es respecten i els ninots del ventríloc deixen de ser habituals a les nostres institucions. Si els que estem baix fem força, els de dalt cauran, més prompte que tard i serem llibres de qualsevol llast.