Incomplir

Jaume Llorens. Regidor del PP en l’Ajuntament de Vila-real. 

Diu el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que incomplir és “deixar de complir”. D’alguna forma era d’esperar. Com ho era buscar també que és complir. I allí trobem dos accepcions interessants. La primera diu que és “executar completament (una cosa promesa, desitjada, manada)” i la segona “fer allò que cal fer, el propi deure, les pròpies obligacions”. Dos accepcions que encara que plantejades com a diferents, són plenament complementaries sobretot si les apliquem a la realitat política actual. No només es complementen, sinó que conjuntament constitueixen el que hauria de ser el manament inalienable per a un polític del segle XXI, que ha de fer tant allò que promet com allò que és propi del seu càrrec com a servidor públic. Per desgràcia, al nostre voltant trobem massa exemples d’incompliments sistemàtics, de polítics que ni fan el que anuncien ni fan el que haurien de fer. 

I és que una de les acusacions més habituals que escoltem polítics de tots els nivells, és allò de què prometem molt però després no fem res. La gent, quan et diu alguna cosa, sempre, i quan dic sempre és sempre, té algun grau de raó. Ara bé, estaran d’acord en mi que no és el mateix, per exemple, fer un programa electoral quan s’està en l’oposició i per tant se té accés a molt poca informació de la realitat d’una institució, que quan un partit està governant i per tant sap amb total certesa que pot fer i que no pot fer. En el primer cas, el polític ha de suposar moltes coses i fer finalment unes propostes sobre unes bases que poden o no ser certes. En el segon cas hi ha una intenció d’incomplir clarament el que s’està prometent. Una intenció d’enganyar als veïns, de fer-los vore coses que no són certes, que son poc menys que il·lusions òptiques en la ment d’algun polític, i que només busquen que generar una imatge general positiva sobre un projecte inexistent. I per descomptat, que a la llarga derive en una opinió positiva, en una mena de “doncs ho estan fent bé” absolutament buit de contingut, que es col·lapsa fàcil quan el veí ha d’enumerar que és exactament el que “estan fent bé”. Ací trobem el silenci més absolut, la representació de l’enganyat que comença a obrir els ulls a la realitat i al que ni amb milers de titulars de periòdic el tornaran a enganyar. 

Per altra banda, també ens trobem els polítics amb la disjuntiva de què és el que hem de fer, de quins són els nostres deures amb la gent a qui representem. En termes generals molts ho tenim clar, cal fer allò que la societat ens demana. En termes específics, ja encetaríem un debat més ampli i profund. Jo sóc dels que pense que tampoc és tan difícil: per a no incomplir els nostres deures amb la societat simplement hem de ser justos. Sé que eixe concepte de justícia moltes vegades costa de traslladar al dia a dia, però bé, en el meu cas ho resumiria en tres principis: ser justos és prioritzar cobrir les necessitats bàsiques d’aquells que no poden cobrir-les puntualment o definitivament; ser justos és escoltar als veïns, a tots i no només als que ens adulen sense remei; i ser justos és prioritzar les actuacions que resolguen aquelles situacions que els veïns perceben com de risc i que per tant empitjoren la seua qualitat de vida. Per tant, per a mi un mal polític serà aquell que prioritza les despeses que serveixen clarament per al seu lluïment, però que amb moltes dificultats es traslladen al dia a dia de la gent. Tan fàcil d’explicar i tan difícil de vore en les actuacions dels polítics sorgits de la “revolució del 2015” als ajuntaments. 

En definitiva, per a mi un polític honorable no seria aquell que es plena la boca parlant de bona gestió sinó aquell que amb els seus fets demostra que compleix el que promet als que estan al seu entorn, siguen veïns, companys o simplement amics, i que és just amb les seues decisions, no posant mai per damunt els seus interessos respecte a aquells que l’envolten. Per desgràcia açò no ho soluciona l’ètica ni seguir els codis ètics que estan tan de moda hui en dia, uns documents que ens diuen hui el que està bé i el que està malament com a veritats absolutes de l’univers, fins que arriba el dia en què algú els canvia i ja no sabem que està bé i que ja no ho està. Millor seria guiar-nos per la nostra pròpia consciència sobre com millorar la societat del futur treballant amb la gent i sent justos en les nostres decisions.