Les pistes falses

Esther Monzó. Candidata de Compromís per Vila-real.

No us ha passat mai que esteu segures d’haver deixat el passaport o les claus o la targeta damunt la taula i ja no hi són? Pensem “vaig llevar el que hi havia per a parar taula… on vaig deixar el que hi havia?”. Llavors comencem a seguir la pista d’on vam deixar tot el que hi havia damunt la taula i del que ha anat passant des que ho vam deixar damunt el sofà o a l’aparador i després a l’altra habitació… De vegades resseguim les nostres passes i és fructífer, trobem el que busquem i ens sentim satisfetes de les nostres capacitats detectivesques. D’altres, però, ens hem equivocat des del principi i perdem el temps buscant el que no havia eixit mai de la cartera. Seguim una pista falsa que ens fa perdre temps, discutim amb qui ha mogut les coses i tenim una sensació de fracàs que ens fa culpar l’amic alemany que ens amaga les coses. 

D’altres vegades és algú altre qui ens fa seguir una pista falsa. De fet, se’n diu així d’una fal·làcia bastant comuna. Les fal·làcies són errades d’argumentació i tothom ens equivoquem. El que passa, però, és que poden utilitzar-se també expressament per desviar i guiar converses i per convéncer de la superioritat moral, econòmica o intel·lectual de posicions que, en realitat, són ben febles. Pensem, per exemple, que algú sap que ha causat un desgavell amb una decisió que ja des d’un principi veia que era il·legítima. El més fàcil perquè no se’n parle i no el descobrisquen és buscar alguna qüestió que tinga a veure amb el mateix tema i puga atraure molta atenció, causar una gran preocupació i que la mateixa persona puga dir a qui culpar (algú altre, evidentment) i com solucionar-ho, però no immediatament perquè llavors podrien començar a parlar del que ha fet realment. 

Pensem, per exemple, que algú sol treballar amb una empresa determinada que el tracta bé i aquesta empresa li diu que estan baixant les vendes i que aquest algú sap que pot arreglar-ho. La solució, però, implica passos il·legítims, tot i que al final aconseguirà ajudar l’empresa. Si aquest algú troba un tema que puga desviar l’atenció, ser una pista falsa, potser sí que s’anima a fer el que li cal a l’empresa perquè podrà evitar les conseqüències per a si mateix. Pensem, també, que, per a ajudar l’empresa a vendre armes o a explotar el petroli d’un estat que no es deixa, necessita causar un conflicte bèl·lic. I aquest conflicte bèl·lic destrossa cases i possibilitats de vida. I que la gent es queda sense casa i sense futur, però que té accés a informació i a mitjans de comunicació i sap que hi ha llocs on no et bombardegen per vendre armes. I la gent hi va perquè, tot i que és dur deixar els teus i posar-te a caminar i deixar enrere tot el que tens, és lògic voler salvar-te. I imaginem ara que aquesta gent arriba a la terra d’aquell algú que va muntar la guerra. Quina pista falsa podria donar-nos perquè no pensem que hi ha algú fent patir aquesta gent només per beneficis econòmics (que no distribueix)? Com podria fer aquest algú que mirarem alguna cosa que no siga qui ha venut i qui ha negociat la compravenda de les armes? Podria dir-nos que el veritable problema són aquesta gent que ha decidit no quedar-se a casa i que ve? Potser si ens diu que té la intenció de fer-nos mal ens sentirem tan amenaçats que deixarem de veure’ls com a éssers humans. Reeixiria? Li faríem cas? Aconseguiria que la gent començara a pegar-li voltes i a veure com trobar la solució des del que caracteritza com a problema sense deixar veure la causa real? I si combina la pista falsa amb la fal·làcia ‘ad nauseam’ i ho repeteix nit i dia a tothora, aconsegueix que ho posen a la tele i que ho traguen als diaris? Aconseguiria que ens ho creiem?