Més que supervivents

María José Valls. Candidata número deu de Compromís per Vila-real.

Fa unes setmanes, al Parlament de Catalunya, una diputada, Jenn Díaz va explicar que va ser víctima de violència masclista, física i psicològica. I va afegir en el seu parlament, que no ho contava com a víctima, sinó com a supervivent. 

“El testimoni és una forma de trencar el silenci sota el qual es perpetua la impunitat de les agressions masclistes”, va dir Jenn. 

Marta Roqueta, experta en feminisme i violència de gènere, reflexionava en el seu article ‘La litúrgia del dolor’ si centrar-se en el debat sobre la confessió de la dona supervivent, sobre què va dir, com, per què i quan, podia eclipsar el debat sobre la violència que ha dut al relat. 

És a dir, si parlar de la confessió i el seu context i no de les violències que han provocat aquesta confessió, tornava la supervivent al lloc de víctima una altra volta i damunt, sense entrar en debatre solucions a la violència causal. Fer-se una foto a una manifestació o convocar cada tres dijous una reunió no soluciona res.

Jenn Díaz, el dia que ens va fer la confessió, també va demanar que no es blanquege “el discurs negacionista d’alguns partits”. El discurs de la ultradreta està ací i és molt clar i contundent i la nostra resposta no potser deixar que ens retornen al lloc de víctimes sinó que hem de ser més que mai supervivents amb debats i actuacions contundents contra la violència.

Al mes de gener, després del triomf del tripartit de la dreta a Andalusia, el síndic de Compromís, Fran Ferri va defendre enfortir el Pacte valencià contra la violència de gènere ara que la ultradreta vol posar-lo en risc i lluitar per una societat igualitària i real entre homes i dones. 

Ja el 2018 la vila-realenca portaveu adjunta del grup parlamentari Compromís, Mònica Álvaro, es va avançar a la necessitat d’enfortir el Pacte i va destacar la importància de “reforçar el missatge d’unitat contra el terrorisme masclista, contra el terrorisme que està matant les nostres dones a tot arreu del país i sense excepció” perquè “si no ho fem tots junts, això difícilment arribarà a la seua fi”.

El Pacte en qüestió es va signar el 2017 per agents molt diversos de la societat: les institucions valencianes, els partits polítics, les universitats, els mitjans de comunicació, intervinents de la justícia, forces i cossos de seguretat i, finalment, entitats i organitzacions de la societat civil. 

Es tracta que tota la societat valenciana assumisca i desenvolupe compromisos i mesures concretes per a combatre la violència masclista i per a treballar per una societat basada en la cultura de la no-violència, la igualtat d’oportunitats i al mateix temps que es respecte la diversitat i els drets humans i tot això desenvolupant mesures i accions en un terme marcat en cinc anys.

En el Pacte n’hi ha una relació d’estratègies dividides en objectius i aquests en mesures que coordinen uns agents institucionals amb intervinents concrets.  I el més important, conté un annex amb una sèrie d’indicadors de seguiment del Pacte de cada un dels objectius i la indicació de la font per a comprovar la seua eficàcia i eficiència.

Sense voler minimitzar el perill real de la ultradreta, pense que la societat, enfortint pactes com aquest, amb testimonis, visibilitzant, sent sobrevivents i no víctimes, és com treballarem bé els drets de la dona, els drets humans i la diversitat en la igualtat.