Monergisme vs. sinergisme 

Santi Cortells. Regidor de Normalització Lingüística i Tradicions de Vila-real

Parlem d’una controvèrsia entre dos reformadors protestants. Un gran partidari del monergisme era Jean Cauvin i del sinergisme, Jacobus Arminius. Per al primer, hom ha caigut en una “depravació total” i sols Déu salva. Per al segon, podem esforçar-nos, si volem, per ser bons.

Sabem que els països nòrdics, protestants, són sobretot de tradició monergista. En canvi, al sud, la tradició teològica sempre ha estat més pròxima al sinergisme o fins i tot al que es coneix com a pelagianisme o semi-pelagianisme.

Potser per això els països nòrdics han estat tradicionalment més partidaris d’un Estat responsable, ja que els individus mai poden tindre, ells sols, la força suficient com per resoldre tots els problemes socials d’un món perdut. Teològicament parlant, la postura protestant majoritària és que el poder ve sols de dalt i el nostre esforç, per gran que siga, mai és suficient per aconseguir cap redempció, per això cal que obre la coneguda com a ‘sola gratia’ (solament la gràcia). I sembla, de fet, més lògic, que cap persona sola pot carregar damunt totes les “depravacions” de la raça humana, com tampoc les nombroses dificultats pròpies de tot un Estat.

En conseqüència, en la tradició monergista, la “depravació total” humana no permetria pas deixar sols en les nostres mans allò que és competència del que està per dalt. Això no significa que nosaltres tinguem zero responsabilitats, sinó tot el contrari. Aquesta doctrina inclou que el nostre comportament és una mostra visible que realment actuem com pensem. És per això, entre altres raons, que casos com els que s’han destapat darrerament, de polítics i polítiques que falsifiquen les seues acreditacions acadèmiques públiques tenen poc de recorregut en societats nòrdiques. Per al monergisme, una vegada ens mostrem corruptes, ens convertim en corruptes i de fet, segurament, ja érem corruptes anteriorment. No ens podem esforçar i treballar per abandonar la condició de corruptes, perquè ja ho som. Ni la confessió ni la penitència poden fer res contra el que es considera “home caigut”. D’altra banda, la recreació i el renaixement d’una ànima caiguda sols podrà vindre del que també es coneix com a “iniciativa divina”, unilateral i sobirana. El concepte que les societats nòrdiques tenen de l’Estat i la responsabilitat pública té, per tant, una certa història espiritual. La consideració d’aquests estats sobre les persones té, així, una forta influència de la seua tradició religiosa. Les idees que he exposat són en realitat molt més complexes i hauríem d’afegir explicacions, per exemple, del que són els ‘remonstrants’. Aquesta rama protestant, per cert, va aconseguir un permís per establir-se a l’antic Ducat d’Schleswig. Efectivament, com sospitareu, era part del que actualment es coneix com a Schleswig-Holstein, actualment centre de l’interés mediàtic de l’Estat espanyol perquè allà està Puigdemont. Schleswig i Holstein estan ara units com ho poden estar Castella i Lleó. Allà, per cert, es parlen tres idiomes: alemany, danés i el frisó septentrional. Són tres llengües de la família germànica que sempre m’han resultat interessantíssimes. 

Sovint hem sentit que és bo observar la realitat com si fórem una àguila, des de dalt. Així, potser, podem entendre qui som i per què som com som. Hi ha moltíssimes virtuts que valorem de les nostres societats del sud i al mateix temps hi ha altres que sabem que caldria que ens posàrem en qüestió totes plegades. 

Com Jean Cauvin va dir una vegada: 

“La tortura d’una mala consciència és l’infern d’una ànima viva”.

Ara bé, d’alguns no sé si tenen consciència, i dels altres, si les seues ànimes estan realment encara vives.

Altres articles de Santi Cortells

– País Valencià, sí!

– Dia 8 de març pel llenguatge inclusiu

– Els incomplits de PP-C’s en corrupció