Procust i la diversitat

Esther Monzó. Candidata número 8 de Compromís per Vila-real

Procust era un hostaler de la mitologia grega que tenia com a missió en la vida assegurar que tothom fora igual. Per aconseguir-ho, feia jaure tothom sobre un llit. El que en sobreeixia, per un costat o per l’altre, ho tallava. Si eren baixets, tocava estirar-los i desconjuntar-los fins que arribaren a l’estàndard. Al cap i a la fi, era una manera eficaç perquè tothom fora igual. Aquest assimilacionisme apassionat a una sola forma li va durar fins que Teseu li va oferir el mateix tracte. Una vegada al seu jaç, Procust, malauradament, era massa alt.

Que tothom, cadascú d’un pare i d’una mare, ens hàgem d’amotllar a un determinat criteri és una tendència humana. I la veiem pertot, de forma transversal, en com ens mirem els gèneres, les cultures, les religions… I sembla de “sentit comú” que l’administració del patrimoni i del benestar del públic no pot tractar ningú de forma diferent. No hi ha major desigualtat que tractar de forma diferent els que són iguals… excepte quan tractem de forma igual els que són diferents.

Voler fingir que no hi ha diferències és el que du als anomenats ‘assimilacionistes’ a desenvolupar polítiques de l’estil ‘melting pot’, el gresol fundacional dels Estats Units de l’Amèrica del Nord. També és, segons sabem ara, una de les causes que va fer que el segle XX agafara el malnom de ‘segle del genocidi’. I és que un primer problema amb les polítiques de gresol és com es determinen els trets que ens fan “iguals”. Quan ens mirem a l’espill i veiem un ésser humà, sabem que som iguals. Quan mirem i hi veiem una “dona”, sembla que ja no tant. I si hi veiem una ètnia, serà improbable que la identitat que es pretén imposar siga la nostra. Determinar la pertinença a una societat per un conjunt de signes i valors no desfà les desigualtats sinó que causa el que es coneix com a “amenaça a la identitat”. I aquest és el segon problema. Hi ha trets del nostre caràcter que són importants per a nosaltres i no fan mal ningú: ens ajuden a definir-nos i tenen una càrrega emocional perquè són a la base del nostre desenvolupament, del que som. Quan ens diuen que un d’aquests trets ha de desaparèixer o el veiem desaparèixer per causes externes, el que es genera és rebuig, desconfiança i hostilitat cap als altres grups amb els quals compartim societats. I ens passa tant si som minoria com si som majoria. Potenciar polítiques assimilacionistes, que reduïsquen la diferència, pot tenir molt bona voluntat, però ens hem de mirar els resultats reals perquè, com a societat, ens ixen massa cars.

I quines polítiques ens poden assegurar una convivència més productiva? Doncs les que permeten que cadascú puga desenvolupar-se plenament i sentir-se segura amb la seua identitat en la nostra companyia. Quan podem definir-nos obertament sense posar-nos en perill, no tan sols ens relacionem amb confiança amb la resta d’identitats sinó que les protegim, perquè som fortes i no ens sentim amenaçades. Només així podem donar l’oportunitat a totes aquelles persones amb qui compartim l’espai social a ser generoses, a ajudar-nos i a gestionar un futur comú. Preocupar-nos per tothom, iguals i desiguals, és com es cuida a si mateixa una societat sana.