Un projecte de riquesa cultural, una Europa plurilingüe. Un requisit lingüístic necessari

Santi Cortells. Professor i militant de Compromís per Vila-real.

Normalment quan tenim una malaltia anem al metge, ja que és l’especialista qui ens dirà quin remei podem necessitar. De fet, cada vegada ens refiem menys de la recepta o la recomanació del veí sabut, que no té ni idea de medecina ni molt menys de quina pot ser la nostra malaltia.

Aquesta tendència creixent d’abandonament del curanderisme i valoració de la ciència i el coneixement no té, malauradament, un paral·lelisme institucional ni social pel que fa a la llengua. De la mateixa manera la medicina té en els metges els seus especialistes, l’estudi de la vida: la biologia i el periodisme: aquells que s’han graduat en aquesta especialitat. Sabem també que per a la llengua hi ha els filòlegs, lingüistes i traductors. Almenys és així a Europa i ningú ho dubta. Tanmateix, tenim un país on tothom es permet opinar sobre filologia o lingüística amb freqüència sense haver llegit un llibre en sa vida. Cap problema si humilment es queda en això. De fet, jo mateix també m’he atrevit a opinar sobre el que fan les empreses farmacèutiques o sobre alguns remeis mèdics sense ser metge, però en aquest punt sol acabar la meua aportació.

El que reclame és més respecte pels remeis professionals i científics pel que fa a la nostra llengua. I tots els lingüistes estaran d’acord que l’única recepta coneguda per a recuperar un idioma en retrocés i en una situació de diglòssia avançada és la normalització (fer normal allò que no ho és) i la immersió (garantir que la llengua tinga una presència permanent i majoritària en els sistemes educatius del país).

 Mirem a Europa, que sempre és convenient i molt prudent. El cas de Finlàndia, amb una segona llengua, el suec. En qualsevol lloc del país, hi haja parlants de suec (la llengua de solament prop d’un 5% dels ciutadans finlandesos) o no, s’ha de garantir l’atenció en aquesta llengua a qualsevol ciutadà que ho sol·licite. Per això, ha d’haver almenys un parlant de suec en totes les administracions locals d’arreu de l’Estat finlandés. De fet, a les escoles cal estudiar les dues llengües, així garantim la igualtat en tot el país. Ja coneixem la qualitat del sistema educatiu d’aquest país, el millor del món, i sí, és un Estat bilingüe o trilingüe si no ens deixem les llengües sami, amb programes d’ensenyament que tenen en consideració les llengües minoritàries en tot moment.

En les ciutats de Finlàndia on hi ha un percentatge important de parlants de la llengua minoritària els drets lingüístics estan encara més protegits. També les televisions públiques solen posar subtítols en ambdós idiomes. Res més lluny de la situació d’Espanya, on ni de lluny esperaríem els valencianoparlants. cap dret lingüístic reconegut a Madrid, per exemple. A Finlàndia, sí que és possible. D’altra banda, per a considerar-se parlant de suec o finés només cal un requisit: inscriure’s com a tal. Per tant, res de cognoms, orígens o pares, sols és necessari considerar-te tu mateix parlant d’aquesta llengua i manifestar-ho.

Altres models garantistes similars a Europa i dels quals en parlaríem abastament serien el de Suïssa, Luxemburg o Irlanda. I cap d’aquests països és conegut, de fet, pel seu baix perfil democràtic o socioeconòmic, sinó tot el contrari. En tots ells hi ha unes garanties legals molt superiors a les de l’Estat espanyol per a les llengües minoritàries.

Per tot això, com que ens agradaria assemblar-nos als països moderns, europeus i pròspers que he esmentat necessitem adoptar allò que ells tenen: el requisit lingüístic. I què significa això? Doncs simplement que ens calen els millors professionals, que entre els seus mèrits tinguen també unes capacitats lingüístiques en valencià i castellà que garantisquen els drets dels contribuents, valencianoparlants o no. Ja que els paguen pel seu treball, tenim dret a ser atesos en la nostra llengua. Si no garantim aquesta atenció des de les institucions, estem perjudicant els ciutadans i el que és més greu, estem garantint la desaparició d’una llengua en retrocés i perill d’extinció. Així, optar per cap altra opció des de les institucions públiques és prendre una decisió que implica no assemblar-se a Europa i liquidar a llarg termini la possibilitat que la nostra llengua puga sobreviure a un món globalitzat on el peix gran es menja el petit, on el negre i el blanc pretenen ser els únics colors presents. Encara estan a temps d’evitar-ho. Potser si comencem a escoltar els savis i deixem de banda els opinadors sense fonament avançarem cap a l’excel·lència, com Finlàndia.