Sindicalisme, totalment necessari 

Carles Amiguet, candidat número 9 de la llista de Compromís per Vila-real i delegat sindical

El sindicalisme com a eina de defensa dels drets dels treballadors i aturats és fonamental, ja que en una societat com l’actual si no ens organitzem en defensa dels nostres interessos, no aconseguirem mai els nostres objectius de l’estat del benestar.

Sabem que tots els empresaris no són iguals, però hi ha qui, amb l’excusa de la greu crisi que hem sofert, i encara estem patint, han aprofitat l’avinentesa, han forçat les modificacions de lleis i s’han obert totes les possibilitats, ja que el que abans estava pràcticament segur i intocable, en l’actualitat no és així.

Per tant, si en algun moment del naixement dels sindicats, en plena revolució industrial, van ser necessaris per aconseguir el pas d’una situació d’esclavitud dels obrers davant un capitalisme que els tractava com a pura mercaderia, en aquests moments, i davant el ‘ninguneig’ per part d’empresaris i governs, i de l’imperi del capitalisme financer més especulatiu, és totalment necessari que els sindicats es reforcen, ja que som l’única ferramenta que ens queda per a defensar l’estat social, l’estat del benestar, ja que, a poc a poc, estem tornant a la situació de l’esclavitud, disfressat de treball temporal, llibertat d’horaris i mobilitat, supressió de convenis col·lectius per la pèrdua de l’ultraactivitat, clàusules de compensació i absorció, i altres perles que els serveixen d’excusa. 

L’estat del benestar s’ha estat desmantellant sota el pretext del “no podem pagar-ho”, quan, realment, haurien de dir: “que no volen pagar-ho”, que seria el més correcte, en un gest d’insolidaritat i egoisme individualista que els caracteritza. Ja he dit que tots no són iguals, però sí la gran majoria.

Tal és així que un dels principals objectius per desmuntar l’estat social, definit així per la nostra Constitució, siga l’atac sistemàtic i permanent a les organitzacions sindicals, no deixant-les participar, a penes, en el diàleg social i en l’elaboració de les lleis que afecten els treballadors. I això, els treballadors hem de tenir-ho clar, ja que la unió sempre fa la força, ja que aquest neocapitalisme actual, sempre busca que estiguem desunits, per poder tenir més força, i més beneficis, clar.

L’estat del benestar que tenim avui en dia, encara que retallat, és un dels bons d’Europa, per tant del món. Aquesta forma d’entendre el treball i la societat en si, ha costat molt d’esforç aconseguir-la, i ara, amb el pretext econòmic, i per culpa de Brussel·les, amb la seues ‘polítiques austericides’, s’ha fet tot el possible per reduir-lo, sanitat, educació, assistència social, pensions, etc. Per tant, si volem recuperar part d’allò perdut, hem de seguir lluitant, com ho van fer altres treballadors abans que nosaltres, ja que sense lluita no ens retornaran res d’allò perdut.

Les denúncies de la baixa afiliació sindical és un dels seus arguments. En aquests moments, amb la precarietat laboral que hi ha, i per la por que tenen els treballadors a perdre el ‘treballet miserable’ que han aconseguit, hi ha molts joves que no s’afilien. És un error, cal perdre aquesta por, al final, si tens algun problema laboral, algun empresari abusa de tu, o necessites algun assessorament, els únics que et poden defendre són els sindicats, amb els seus advocats i la seua experiència d’anys de lluita en defensa dels drets dels treballadors. O bé, gastant-te un dineral.

Així i tot, els sindicats faríem bé en fer autocrítica i reflexionar sobre els canvis que podrien ser necessaris. Potser siga el moment de replantejar-se el model de sindicalisme institucional, que comporta importants costos de manteniment, i passar a un sindicalisme de representació i participació, mantingut per les quotes dels afiliats, per a no deure servitud a ningú, només amb els teus afiliats.

Així que, si realment volem seguir gaudint d’aquest model de societat, no podem caure en el parany del desprestigi que volen que tinguem els sindicats. Està clar que algunes coses no les hem fet bé -sempre hi ha ovelles negres!-, però això no lleva que no hagem d’estar sindicats. 

LA UNIÓ ENS DONA LA FORÇA!