Vila-real i la fi de l’era del petroli

Josep Pasqual Sancho Rubert. Regidor d’Agricultura, Medi Ambient i Canvi Climàtic de Compromís per Vila-real. 

No sé si els lectors i les lectores sabran que la qüestió de la transició energètica és i serà decisiva per al futur immediat i per a les dècades que vindran. Vull recordar que, potser, la veu de Compromís siga de les més acreditades sobre aquesta matèria a Vila-real. No debades, en la dècada dels anys 90, el nostre grup (sota la denominació Bloc) es va avançar al seu temps i vam presentar ací mateix una moció perquè es prengueren mesures, a escala local, contra el que aleshores anomenàvem l’escalfament global i que ara ja totes i tots coneixem com a canvi climàtic.

Des del treball que hem estat realitzant durant les darreres dècades, el qual avala la nostra posició, volguera aprofundir d’una manera substancial en l’anàlisi de la qüestió que ens ocupa.

Com a regidor de Medi Ambient i Canvi Climàtic, tinc una responsabilitat superior sobre aquesta matèria i conseqüentment, pel meu treball, tinc accés a un conjunt d’informació que és summament preocupant. Vull aclarir, això sí, que no és que jo dispose d’un canal d’informació privilegiada, sinó que, per la responsabilitat que he adquirit, m’he d’interessar per conéixer quin és l’estat real de la situació. Les meues fonts són públiques i estan a l’abast de qualsevol ciutadà o ciutadana. Tot seguit us ho explicaré.

Jo en sé ben poc d’història però, creieu-me, estic aprenent-ne. Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció és que les societats humanes, al llarg dels segles, han establit sistemes per a la captació i l’ús de l’energia i la matèria. Aquestes dues magnituds estan en la base de qualsevol sistema social i, mitjançant la tecnologia, en traiem el profit corresponent. 

Crec que ha arribat l’hora de dir la veritat a la gent. Per a entendre el moment actual ens hauríem de remuntar al segle tercer de la nostra era; sí, a la crisi de l’imperi Romà. Una crisi econòmica, política i social que, per suposat, va tenir arrels ecològiques: males collites per un oratge molt variable i l’esgotament dels recursos. Aleshores ja hi havia naturalistes, com Plini el Vell, que ja afirmava que calia protegir els boscos davant la destrucció que patien. I és que la fusta era la base per al carbó i la construcció.

Tornem al present; us revelaré les meues fonts: document de l’Agència Internacional de l’Energia del 16 de novembre, París, titulat ‘Ens dirigim a un xoc d’abastiment de petroli?’ Si feu una lectura serena del text, entendreu la meua preocupació. Efectivament, es preveu un desabastiment per al 2025. I què té a veure açò amb el dièsel? Tot. Sabeu que per a mantenir l’actual subministrament petrolier s’ha d’incrementar la proporció d’hidrocarburs no convencionals? Sabeu que els petrolis no convencionals no són aptes, en la seua majoria, per a la producció de dièsel i que, de fet, la generació de dièsel ja està minvant els darrers anys? Repetisc perquè quede clar: la producció de dièsel ja està minvant. A mitjans de 2015 es va produir la quantitat màxima de generació de dièsel, a partir d’aleshores ja està minvant irremissiblement.

Sabeu? Hi ha una cosa que ens encanta als polítics, i és guanyar eleccions; som capaços de contar pel·lícules al·lucinants. Sempre estem amb el mateix: vota’m que et donaré el doble que els del costat. I així peguem balonades i passem la pilota quatre anys cap avant; ja vindran uns altres, ens diem. Creem una bambolla al nostre voltant i ens arribem a creure les nostres pròpies històries, però al carrer estan passant coses i la bola s’ha fet ja molt gran.

I quines coses passen? Mireu els jupetins grocs a França. I quina ha sigut la metxa? Els impostos als carburants. Mirem el Brexit. Mirem l’ascens de l’autoritarisme per tot arreu. El nostre sistema polític, la democràcia liberal, de la qual, amb matisos, formem part totes les forces representades a l’Ajuntament, no va ser dissenyada per a absorbir tants i diversos conflictes alhora. Se’ns estan trencant les costures. La democràcia liberal no ha estat feta per a suportar una crisi de civilització. Sí, el moment és perillós.

El creixement econòmic és molt difícil amb una crisi de subministrament petrolier com la que estem vivint. Repetisc: estem vivint. Totes les explotacions petrolieres a Europa ja van a la baixa. Ací ja hem superat el màxim de producció. Açò es tradueix en dificultat per a crear llocs de treball. Les classes mitjanes i baixes s’empobrixen. I com que el sistema polític és incapaç de donar respostes, creixen les opcions autoritàries i protofeixistes. La gent no sap cap a on pegar. Reconeguem-ho!

Les receptes se’ns han quedat antiquades. En el manual de política econòmica no trobem el capítol per a fer front a un desabastiment d’hidrocarburs. Ja estem en plena transició ecològica i no hi ha alternativa. El món ha canviat i la pilota que no volíem veure, la tenim damunt. Quines eren les majors empreses en borsa el 2007? Exxon Mobil, General Electric, Microsoft, PetroChina i Shell. I el 2017? Apple, Alfabet, Microsoft, Facebook i Amazon. Hi ha un món que cau i un altre que puja.

El problema és que la caiguda pot ser molt dolorosa i pot deixar molta gent arrere, a la majoria. A Espanya hi havia una empresa fabricant de plaques solars, Isofotón, a Màlaga; d’entre les 5 més grans del món, la major subministradora d’Alemanya. Ara ja no existeix; la producció es fa a la Xina. Cada dia que la nostra indústria de l’automòbil se’l passa plorant, és un dia que perd per a fer els seus deures: motors elèctrics i dominar la tecnologia de les bateries. Si continuem així lamentarem el fet que els cotxes també ens els hagen de fer a la Xina.

No hi ha temps per a plors. I sobretot, concentrem-nos a evitar que aquesta transició produïsca encara més desigualtat. Florent Marcellesi, eurodiputat de la coalició Primavera Europea, integrada per Compromís, ja està treballant des de Brussel·les sobre aquest objectiu. No podem dir-li a la gent que es compre un cotxe elèctric si no pot pagar-lo!

Vindran molts canvis, alguns no sabem ni com seran. Confie plenament, això sí, que Vila-real continuarà existint per molt de temps. La defensa de la democràcia, la llibertat i la dignitat humanes hauran de ser la nostra guia per al futur, que ja ha tocat a la porta. A Vila-real sabrem fer-ho, la nostra Carta Pobla diu que som gent lliure i, després de molts segles, continuarem sent un poble lliure.

La llibertat ara passa per canviar de model i no per fer com els dinosaures. Per això, des de Compromís, veiem molt necessari encetar el debat públic sobre el que significa, per a les nostres vides, la transició energètica. Per tot açò que us he comentat, el marc d’anàlisi que fem servir des de Compromís inclou variables que sovint no són contemplades en els discursos polítics a l’ús. No podem actuar com si no estiguérem immersos en una crisi energètica, parlant només dels imposts al dièsel, com si en tinguérem a cabassades, o bé proposant com a única solució la compra d’automòbils elèctrics, sense fer alhora els imprescindibles canvis en l’àrea del transport col·lectiu.

Com diu l’economista finés Paavo Järvensivu: “Els diners són infinits; els recursos naturals no”. Meditem sobre aquestes paraules.