No furtar no és prou

Josep Pasqual Sancho Rubert. Regidor de Compromís. Regidor d’Agricultura, Medi Ambient i Canvi Climàtic a l’Ajuntament de Vila-real.

Les persones que hem bastit la coalició Compromís i hem viscut els successius èxits electorals que ens ha atorgat la ciutadania, tot reflectits en una impressionant presència institucional, som testimonis (i protagonistes) d’un dels fenòmens polítics més transformadors a tot l’Estat durant les darreres dècades. Hem transformat el panorama polític valencià d’una manera com no es veia des de la famosa “Transició” i hem imprés un caràcter nou a la política que es fa des de Madrid, amb líders parlamentaris que ens visibilitzen com al poble digne que som.

Particularment, com a militant del BLOC (ja formava part de l’antiga UPV l’any 1987), he de reconéixer que el camí que ha emprés el BLOC per a conformar Compromís ha estat ple de coratge i visió política a llarg termini; d’eixa visió que sovint no trobem a la política, habitualment enredrada en maniobres tacticistes de curta volada. Aquesta vegada, però, no ha estat així, perquè hem estat capaços de superar el vertígen que produeix un canvi tan transcendental, o el que és el mateix: Ens hem atrevit a fer el salt de ser un xicotet partit amb escassa capacitat d’influència sobre la política a escala del País Valencià, per a passar a constituir-nos en una suma de voluntats, en forma de coalició, que és determinant en el rumb que està prenent el nostre país.

El coratge, en aquest cas, ha estat necessari per a vore més enllà del nostre propi melic i comprendre que la nostra existència només té sentit si som útils a la població del nostre país. Açò, forçosament, comporta tensions per a adaptar-nos a una situació on el BLOC ja no és l’únic subjecte que decideix les polítiques que s’han de dur a terme. Es tracta d’un canvi de paradigma molt profund i en certa manera és una mutació. Ja no som aquell partit xicotet, però som la força valenciana i valencianista d’esquerres més potent que ha tingut el nostre país en tota la seua història. És per a estar-ne molt satisfets i satisfetes.

Ara bé, hi ha una qüestió que no valorem amb suficient atenció i és el fet que el País Valencià tot just ha viscut una de les catàstrofes socials i econòmiques més profundes del darrer mig segle: Taxes de desocupació pels núvols, destrucció de gran part del teixit econòmic, índexs de fracàs escolar elevadíssims, eliminació de l’estructura financera pròpia (bancs i caixes), model econòmic obsolet, infrafinançament crònic per part de l’Estat, supressió dels mitjans de comunicació públics propis i en la nostra llengua. A tot açò cal afegir-hi els successius governs conservadors que ens han dut a una situació límit, tot desdibuixant la nostra identitat dins del seu provincianisme sucursalista “de grandes eventos”; un model polític, econòmic i social que ha esclafit deixant un rastre de destrucció i desolació arreu del nostre territori… Uns governs conservadors, no ho oblidem, que més s’han assemblat a una cleptocràcia que no a un model democràtic normal; la llista d’acrònims és quasi infinita: CIEGSA, IMELSA, EMARSA, VAERSA… A més de tots els altres casos d’aprofitament indegut d’allò públic en innombrables administracions, des de la Generalitat i les tres diputacions valencianes fins a una ingent quantitat de municipis i les seues mancomunitats.

Això sí, cal aclarir que aquest desastre no ha estat un fenòmen natural, com ara una riuada o un incendi; ha estat una situació creada per una combinació de causes d’origen humà, on les persones que tenien la responsabilitat de prendre les decisions en benefici del bé comú i del servei públic es van desentendre, sovint atenent només el seu propi egoisme i eludint la veu de la seua pròpia consciència. Aquesta falta de consciència està darrere del desastrós panorama que ara hem d’afrontar amb tota la valentia que calga. No podem defallir.

Hi ha, però, una conseqüència nefasta d’aquesta gran desfeta que ens passa molt desapercebuda i és la temptació de comparar-nos amb eixe riu de destrucció que tenim just rere nosaltres i que encara ens envolta, tot evitant la comparació amb aquells models que inspiren el nostre programa i aquells països que sí fan les coses bé. No podem caure en eixa temptació, perquè si ho fem podem cometre un dels errors més grossos en què podríem incórrer: Creure que no furtant, és a dir, sent èticament responsables, però no variant el rumb polític i el marc conceptual que ens ha llegat l’anterior govern, ja hem complit amb el nostre poble. De cap manera hem de caure en eixe error: S’ha de donar per sobreentés que cap polític pot vindre a furtar, allò que ha de diferenciar uns polítics d’uns altres són les seues polítiques, és a dir quines són les seues preferències en la distribució de la despesa i quin és el marc conceptual on desenvolupa la seua acció.

Si a Compromís no ens prenem seriosament aquesta temptació, poguera ocórrer que allò que estiguérem fent és actuar com a hòmens i dones de la neteja del gran empastre heretat, però en no canviar el marc conceptual de la nostra acció respecte al passat, fatalment poguérem estar contribuint involuntàriament a la tornada immediata dels antics governants, justament perquè una vegada mig solucionat aquest desastre, en no oferir res substancialment diferent, llevat de la nostra honestedat, haguérem mantingut viu el paradigma anterior que facilitaria el retorn dels qui tant de mal han causat, igual que els amos tornen a casa, una vegada els criats han fet la faena.

Vull que comprengueu aquestes paraules en la seua justa dimensió. Només estic assenyalant un problema que pot créixer si no parem atenció. No podem subestimar el nostre poble, perquè estic convençut que ens ha votat per alguna cosa més que “no furtar” i eixa “cosa més” és la que hem de dur a terme, de la manera més raonable possible, però sense deteniment ni pors injustificades. Compromís va nàixer fent de la denúncia la seua expressió política més eficaç, dic la denúncia i no la queixa, perquè sempre hem anat més enllà de la simple protesta; nosaltres assenyalem les causes de les situacions injustes per tal de poder resoldre-les millor. Podem ser crítics, però alhora som propositius i responsables. Sabem com d’important és allò que duem entre mans, perquè nosaltres també som poble.

Finalment, com a militant amb una extensa trajectòria dins del BLOC que sóc i ara, des de la responsabilitat de govern a l’Ajuntament de Vila-real, la qual agraïsc profundament al nostre poble, vull que sapigueu que sóc conscient que el nostre moviment polític no està ací per casualitat; existim per la perseverança de moltes persones i el seu treball voluntari des de fa dècades. Però sobretot, sóc conscient que som hereus de l’esperança, en cap cas de la resignació. I eixe afany de llibertat és el que ha de fer de Compromís la peça central de la política valenciana en els propers anys; això sí, si com he dit adés, totes i tots som conscients que som hereus de l’esperança.