La imatge de la il·lustradora Paula Bonet que ha remogut consciències sobre els tabús que envolten a les dones

L’artista vila-realenca ha visibilitzat amb el seu pròpia experiència el risc d’avortaments espontanis i que els productes d’higiene femenina siguen considerats de luxe

S.N./Vila-real Informació

La il·lustradora, escritora i pintora de Vila-real, Paula Bonet, ha fet ús de les xarxes socials per abordar una sèrie de tabús en la societat actual que, per descomptat, han de veure amb el fet de ser dones, com són els avortaments espontanis o el poc pressupost que es destina a investigar l‘endometriosi, una malaltia que afecta entre el 10 -15% de les dones en edat fèrtil i altera la qualitat de vida, que és complicada de diagnosticar i que no té cura. Pot ser que si els que la patiren foren els homes, la situació seria menys descoratjadora.

Bonet va pujar una autofoto al seu perfil d’Instagram en la qual se la veia amb una incipient panxa i a la que va titular ‘Autorretrato en ascensor con embrión con corazón parado’. La següent imatge mostra una pintura de l’artista Louise Bourgeois que representa un cos femení amb un fetus, un tema molt recurrent en l’obra de l’escultora. I per últim, una reflexió que acompanya a les imatges i que acaba de donar forma al ‘tot’ d’una publicació que s’ha tornat viral en l’última setmana amb articles en els principals diaris de tirada nacional. De vegades, s’és conscient que hi ha certes coses no estan bé,  que no haurien de ser com són però es necessiten tocs d’atenció com el de Paula Bonet, que ha viscut (i viu) les conseqüències d’una malaltia amb molta efectació però apartada, amb la que sembla que s’ha de conviure amb resignació. 

“Se habla poco de enfermedades como la endometriosis (y del poco presupuesto destinado a investigarla), del hecho de parir y rechazar al hijo, de parirlo y perderlo a los pocos días, de lo caros que son los tampones y las compresas (que tienen el mismo iva que el caviar aunque sean productos de primera necesidad), de lo asquerosas y dolorosas que son las náuseas y mareos del primer trimestre de embarazo, tampoco se habla de que apenas hay literatura sobre la maternidad (ir a la guerra es más heroico y parece que interesa más a la industria editorial y a la gran masa), ni de que en un 20% lo más probable es que pierdas eso que tienes en el vientre antes de que se convierta en un feto hecho y derecho. Yo llevo dos pérdidas en un año. Y es acojonante que nadie lo cuente con la de casos que existen: cuando se trata de nuestros cuerpos todo son tabús. No tenemos por qué hablar bajito y ocultarnos información, tenemos que saber a qué nos enfrentamos para poder estar preparadas. Para acabar, quiero dejar claro que hago este post porque sí, no con el objetivo de recibir consuelo, sabía que esto podía volver a suceder, además sé que tengo el amor de todos aquellos que amo. Hablemos de estas cosas, empecemos a normalizarlas”.

El poder d’aquesta publicació resideix en el fet que és un al·legat per a normalitzar certes situacions que ens acompanyen a les dones i que sembla que s’han de mantenir en un segon pla no parlant d’elles. Abans era impensable escoltar a alguna dona queixar-se en veu alta de l’elevat preu de les compreses, com si anara en el ‘pack’ de ser-ho. Per tant, s’ha de reconèixer que s’està produint un canvi en les consciències i és gràcies al fet que dones de l’esfera pública i també altres anònimes estan ‘obrint-se’ i contribuint a humanitzar i fer ‘de tots’ assumptes que sempre han sigut nostres a soles.