Polítiques hipòcrites i incomprensibles

Maties Marín i Sàez. Militant del BLOC i de Compromís de Vila-real. 

El 1955 Rosa Parks es va negar a cedir el seu seient en un autobús públic d’Alabama i va impulsar el final de la segregació racial als EUA.

Mohandas Karamchand Gandhi fou dirigent del moviment d’independència hindú contra el Govern britànic, per a la qual cosa va practicar la desobediència civil no violenta. Va pertànyer al front del moviment nacionalista hindú. Gandhi, així com la seua esposa, van ser privats de llibertat i posats sota arrest domiciliari. Els britànics van eixir de l‘Índia.

Podria continuar amb el procés d’independència de moltes altres colònies o de les repúbliques de l’antiga URSS o Iugoslàvia fins a Kosovo o la segregació de les Alqueries. El que vull que quede clar és que no es pot aturar cap procés en contra del poble que ho reclama si ho fa de manera pacífica i democràtica. La tàctica de dir que no ho contempla la llei, que ho han de decidir altres que no són els ciutadans d’aquest poble, que s’aplique un article com el 155, de difamar, de mentir, de desprestigiar professionals de la comunicació o docents, etc., no portarà enlloc.

Sí, ja sé que l’argument hipòcrita d’alguns partits polítics és que els drets són de les ciutadanes i dels ciutadans, de manera que esborren de colp l’existència de pobles i nacions, però, lamentablement per a ells, han sigut, són i seran nacions que tenen consciència i voluntat de ser-ho.

El procés català és imparable. Hi ha almenys dos milions de persones que volen decidir el que volen ser i, amb la força de la llei (bé, jo diria amb les garrotades dels cossos policials de l’Estat) això no es pot aturar, ni democràticament té base que ho puga sustentar. En aquest procés hi ha en joc moltes coses: la qualitat de la democràcia de l’Estat espanyol, l’altura política dels partits, la professionalitat dels periodistes i el sentit comú de la ciutadania. No voler permetre un referèndum a Catalunya i apallissar-los quan van a votar, insultar-los permanentment dient-los “analfabets”, “ignorants”, “racistes”, “separatistes radicals”, “violents”, etc., al mateix temps que se’ls tracta de “bazofia independentista”, “basura groga”, “lazinazis”, “supremacistas” i “delinqüents”, demostra una profunda xenofòbia, així com no comprendre què és la democràcia. La solució no és, sens dubte, enviar colles de guàrdies civils i policies, cantant allò de “a por ellos”, a Catalunya. Tancar polítics i activistes de la societat civil i que d’altres s’hagen d’exiliar per ajudar i permetre que el poble català s’expresse votant pacíficament no és la solució, però tampoc la busquen. És indecent que en el segle xxi i a l’Europa democràtica això puga passar.

Al mateix temps que tot açò ocorre, es condemna a presó cantants per criticar, al meu parer, de manera grollera, la monarquia o la policia, en compliment de la ‘llei’, mentre queden impunes les agressions físiques, com el passat Nou d’Octubre a València, les amenaces constants que rebem per les xarxes socials aquells que no defensem la unitat ‘indivisible’ d’Espanya (no conec molt bé la història sagrada, però crec que el seté dia Déu va descansar, no va crear Espanya), els polítics i militants independentistes, els docents que fan la seua feina en una altra llengua que no siga el castellà o els professionals de TV3 (la televisió, sens dubte, més plural de l’Estat), resulta absolutament vergonyós.

El que resulta més curiós de tot és que es fa perquè diuen que s’ha de complir la llei i la Constitució, que se la passen per l’entrecuix de manera permanent, com quan desnonen famílies sense recursos, permeten que l’Església s’apropie de béns del poble de forma gratuïta, regalen els nostres diners a la banca, permeten que s’incomplisquen sentències del Tribunal Suprem durant anys, incompleixen les transferències que figuren en els diferents estatuts d’autonomia, etc. Mentre als defraudadors, prevaricadors i violadors, els jutges ‘imparcials’ els deixen lliures, als polítics catalans els tenen a la presó.

Si no fora perquè la situació és cruel, els aconsellaria que no foren tan estúpids en les seues argumentacions i que deixaren de reconéixer tan bé el poble català, ja que sempre parlen dels espanyols per a contraposar-los als catalans. És un reconeixement explícit que es tracta de pobles diferenciats. Malgrat tot el que acabe de dir, que sé que no tindrà cap efecte, els partits estatalistes ja han trobat el nínxol de vots que substituirà el terrorisme d’ETA: l’independentisme català.

Aquesta manera absolutista de fer les coses, aquest oblit dels comportaments democràtics, aquesta amnèsia del paper dels representant públics, no es produeix només en l’àmbit de l’Estat: moltes vegades ho fan en les diferents autonomies i en molts ajuntaments.

De fet, el govern del president Sánchez va generar una certa il·lusió i expectatives, tant per la seua composició com per les seues promeses. Després de tres mesos ja podem dir que ens ha caigut la llonganissa a la cendra. De pujar i blindar les pensions, res; d’alliberar l’AP-7, sí però no; de finançament just per a tots, ara no hi ha temps; de convocar eleccions, res; de la independència judicial, res; de la llista dels acollits a l’amnistia fiscal, res; i així podem continuar. Una nova, tot i que esperada, decepció.

Si parlem de l’àmbit autonòmic, a hores d’ara no podem veure TV3; no tenim una educació pública, gratuïta i en valencià; es mantenen concerts innecessaris; no s’han millorat les rodalies (que ho pregunten a la gent de Benicàssim, Orpesa, Benicarló i Vinaròs, per exemple, o als usuaris de la línia que hauria d’unir Gandia i Dénia); no s’han fet desdoblaments de carreteres; no s’han reduït les llistes d’espera als hospitals (encara massa llargues), etc. 

I si parlem de l’àmbit local, el cabdill i monologuista de plens, el senyor Benlloch, que acapara el 80 % del temps sempre amb una actitud superba, de menyspreu permanent a l’oposició (molt especialment al PP i al portaveu del seu partit, que a hores d’ara no sabem qui és, ja que no el deixa parlar), que afavoreix sempre els interessos de l’Església (vegeu el conveni amb els carmelites), amb historietes militars que no interessen ningú, amb un augment del coeficient municipal de l’IBI per a mantenir els mateixos ingressos, amb pròrrogues innecessàries dels pressupostos, amb amenaces vetllades als propietaris que no arriben a acords amb l’Ajuntament per a cobrar el que els pertany, etc. Vosté ja és com l’anterior alcalde (per cert, de qui es queixava permanentment perquè feia el mateix que fa vosté ara en els plens, o tal vegada una mica menys).

No vull oblidar-me dels representants del PP que es recorden de santa Bàrbara quan plou. Ara, quan ja no governen, ho veuen i ho recorden tot: els camins rurals, les ajudes a les associacions, els convenis, els pagaments als propietaris, les ajudes als clubs esportius i, això sí, ‘Vila-real en un minut’. Doncs van tenir 16 anys i, si ens descuidem, ens lleven fins i tot els calçotets, amb els projectes a cost zero i els sobrecostos amb empreses amigues. De veritat que crec que no ho recorden i, per tant, els dic que això té tractament, almenys pal·liatiu.

Altres opinions de Maties Marín i Sàez

– Senyor alcalde, la bona educació és gratis

– Pepe ‘Trola’ i el pavelló poliesportiu

– No hi ha bandera prou gran