El Sentit Moral i Nacional de ‘Diguem No’

Santi Cortells. Secretari Local del Bloc.

Aquest himne dels que jo anomenaria els nostres pares espirituals en la lluita política pot estar més vigent que mai. Sempre ha estat un himne, per a mi, ple de moralitat, amb molts ensenyaments. Sí, efectivament, potser perquè em dedique des de fa molts anys a la llengua tinc eixa fal·lera de procurar-li una interpretació exegètica a tot, desenvolupant sovint fins i tot el sentit d’una sola paraula, en aquest cas un “no!”.

Però hui em faig una interpretació més ètica del “diguem no!”. Els nostres jóvens, amb qui cada setmana tracte de prop en les meues classes a la universitat, tenen davant moltes oportunitats de dir no; alguns, no obstant, no ho fan i com ho he sentit sovint, que no diguen no a les drogues per exemple. Quan no tenim esperança, quan no hi ha futur ni horitzó, sovint no ens queda força per a dir “no!”. Dir no és un exercici de dignitat, de reforçar-nos en qui som, en la nostra identitat i sobretot en la nostra esperança que podem fer un món i per què no dir-ho, un país millor.

Li dius sempre que sí a un amo que et controla com un robot, quan la teua consciència està segrestada i les teues possibilitats de ser lliure, de pensar per tu mateix, desaparegudes.

Supose que tothom ha vist o sentit parlar de la pel·lícula Carros de foc (títol original en anglés Chariots of Fire). És una pel·lícula britànica d’Hugh Hudson, estrenada el 1981 i doblada al valencià. Tracta sobre la vida d’un jove de nom Èric Liddell, qui va dir no a sí mateix i sí als seus propis principis. Va sorprendre el món sencer per renunciar-hi a córrer l’any 1924 a París als Jocs Olímpics i tothom sap que fins i tot va dir no al príncep de Gal·les, qui li va demanar que corregués perquè era l’home més veloç al món en aquells dies. Però ell va dir que no perquè fer-ho en diumenge estava contra els seus principis personals.

Hui en dia encara el recorden tanmateix, perquè va tindre després una victòria corrents el 400 metres dels que mai ningú va pensar que tindria l’oportunitat, i els va guanyar i per això van fer una gran producció sobre sa vida.

Un altre personatge que convé destacar és William Wooth. Pastor protestant que s’havia convertit. Podria haver-se acomodat en la seua vida com a rector d’una església, però va dir que “no!” i va anar als barris baixos de Londres, a treballar amb els pobres i necessitats. Va tindre moltíssimes iniciatives i fundà diversos grups de suport i ajuda, anava a ajudar els més marginats a les presons. Tot això a alguns líders religiosos del temps no els va agradar, de manera que el van cridar a consultes per dir-li: “William Wooth, tu aniràs on et diguem nosaltres, i si no ho fas t’arrisques a ser expulsat.” I ell estava dempeus, segur davant tots els membres d’aquella assemblea de religiosos. Què podia dir? La seua dona, Catherine, estava al balcó en aquells moments i movent un mocador va cridar amb força: “William, DIGUES NO!”. Així ho va fer, obedient, William, va dir no i així és com va nàixer l’Exèrcit de Salvació, que al món anglosaxó es va convertir en una organització semblant al que és Cáritas per nosaltres.

Una altra persona de qui potser no heu sentit mai res és Vasti, la dona d’Asuero, que regnà en l’antiguitat des de l’Índia a Etiòpia. Imagineu quant de petroli tenia aquesta dona i ella ni ho sabia! Fou una de les monarques més riques que mai hagen viscut. Va fer un gran banquet de molts dies i al final el seu home, ebri, va ordenar a Vasti vindre per fer un ball sensual davant els seus convidats. Els va sorprendre a tots, perquè es va negar. No va acceptar, va dir no! No estava disposada a exposar el seu cos davant aquells hòmens, per dignitat. Asuero la va amenaçar que no seria més la reina i perdria tota la seua fama, béns i luxes materials. I ella va dir el mateix per segona volta: no! Així, va canviar la història en ser deposada. Ho va perdre tot. No obstant això, gràcies a ella Esther va convertir-se en reina i aconseguí salvar tot el seu poble. Fins aquests dies els jueus celebren una festa, el פורים (Purim), solament perquè una dona va dir: no! i va obrir la porta a la seua salvació com a poble.

I com no esmentar Gandhi, qui va dir completament no a ell mateix per oferir sa vida al seu poble. Tots coneixem que era un nacionalista indi que pràcticament va crear el concepte de resistència pacífica. Índia estava en aquell moment ocupada pels anglesos. Índia li deu la seua llibertat com a poble al fet que en tot moment va saber dir no, als anglesos, al seu propi partit, a la violència.

I gràcies al seu: “No!” va canviar la història.

Necessitem grans hòmens que diguen no, que facen el pas. Potser, no ho negue, és un no ple de càrrega moral, i potser és això el que tenim el risc de perdre absolutament: els principis. No ens ho podem permetre més. El poble valencià agonitza des de fa molt de temps perquè molts no saben dir no. És el moment de fer el pas endavant i començar a dir-ho tots plegats. No a l’espoli fiscal al nostre poble, No al xantatge en el sistema educatiu per recuperar la nostra llengua, No a demanar més almoines a Madrid, No a ser comprats per cadires, No a un govern continuista que aprofundeix en les injustícies que ha provocat, No! Diguem No! “Nosaltres no som d’eixe món”.