Sergio Caballero: “El meu poble m’ho ha donat tot”

L’actor vila-realenc protagonitza la serie ‘Després de tu’, una comèdia dramàtica que s’està emetent en À Punt tots els diumenges

Rubén A. Jaime / Vila-real Informació

Sergio Caballero és un actor i director vila-realenc amb prop de 30 anys de trajectòria. Al llarg de la seua activitat ha treballat al cinema, la televisió i el teatre. A més, va estar fins i tot nominat als Premis Goya, amb la seua participació en el curtmetratge ‘Viernes’ que va estar nominat al Millor Curtmetratge de ficció. 

Ara, Sergio protagonitza la serie ‘Després de tu’, una comedia dramàtica on interpreta el paper de Pau Llopis. La serie ensenya als espectadors els procés de dol d’una família després de la repentina mort d’una mare (Raquel). Actualment, la serie està en emissió de la segona temporada i cada diumenge a les 22:00 hores es pot gaudir d’un nou capítol en À Punt. 

Aquest periòdic ha tingut el gust de poder parlar amb Sergio sobre la segona temporada de la serie i sobre la seua trajectòria professional.

Sobre la nova temporada de la serie ‘Després de tu’

Sempre pense que si en la primera temporada Pau Llopis era com una espècie de llenç en blanc, ell es dibuixava i intentava redibuixar la seva vida sense Raquel. En esta nova temporada de 22 capítols, jo crec que haurà de posar li molt de color. Abans era tornar a dibuixar en blanc un altre traç, però en esta temporada es tracta que el color i les textures hauran d’aparèixer en la seva vida  per enfrontar-se a la realitat d’esta nova situació que ha fet perpetuar l’invent de l’absència de la seua dona morta. És un fet colpidor que durant esta temporada tindrà un “cataclac” que li farà replantejar-se la seua irrealitat. 

Tot açò és en base a la comèdia, i està molt bé, però esta persona té una malaltia i començarà a fer un tractament que li ajude a superar la pèrdua d’eixa projecció mental que ha fet de la seua dona i que el fa posar se en situacions molt absurdes i molt còmiques i en uns errors continus per eixe joc perillós de refugiar-se en la seua pròpia i còmoda realitat, inventada més enllà d’eixa realitat tangible.

I això jo crec que el que farà serà augmentar, jo crec que el riure, o el que està fent, perquè per ara les segones parts són de com funcionarà? Però per xarxes o gent que ens escriu personalment, veiem que el riure i el com de puny a l’espectador continua estant, i això està molt xulo.

La comèdia, per tant, continúa present a la sèrie:

Sí, sí, sí, això és una marca de la casa i marca de la sèrie també. És complicat fer sèries on la tendresa del personatge, o la situació, te facen plorar i després, al segon, t’estàs rient a riallades perquè la situació és estranya. I este món de contradiccions, jo supose que fa que el personatge de Pau no se distancien de l’espectador.

La gent li agafa carinyo a Pau pero la realitat és que a mi és un personatge que em fa molta pena. Sobretot perquè a mi no m’agrada molt en pantalla, sempre hi ha una cosa que voldries millorar, però m’ha passat amb Pau Llopis que empatitze molt amb el que li passa i de moment la gent se’n riu i a mi em fa molta pena. Em fa pena perquè veig que besa a l’aire i abraça a l’aire i tot per no superar el dol. No deixa de ser una història d’amor, un poc malaltissa, però s’ha de posar en mans de professionals i començarà també una teràpia. I això també és una cosa que el farà d’alguna manera enfrontar se a ell davant d’un espill. Tot això evidentment està barrejat amb la relació amb sa mare que en esta temporada puja d’intensitat perquè per un fet també vindrà a viure a casa i les mares intenten cuidar però són molt absorbents.

Canviant de tema, com van ser els teus inicis?

Els meus inicis van ser en el poble. Jo la primera experiència professional i que vaig tindre va ser tocant als carrers. Amb Joan Raga, Ramon Batalla, que ja ens va deixar fa molts anys, en Mari Canós… Vaig estar dos anys sabent el que era el teatre, molta carretera i molta manta, muntar, desmuntar, a l’aire lliure, tindre consciència del públic, perquè en un teatre, això ho vaig provar a nivell amateur primer però després professional, en un teatre la gent sempre està molt més tranquil·la, allà al fons hi ha un pla general, però ací era el contacte directament públic. I jo crec que això em va ajudar molt més a apassionar-me per la professió perquè és dura, és dura, però és molt gratificant. 

Vaig començar fent personatges femenins, com els antics, però en el carrer, com xafant el carrer i poc a poc anar dividint la meva carrera. Després vaig passar al teatre de sala i després a la tele i al cine i han passat uns 30 anys, si no m’equivoco.

I de tots els gèneres en els quals has treballat, et quedaries amb algun en concret?

És molt difícil triar, és molt difícil triar. Sempre hi ha una cosa, i és una realitat, el teatre té un temps de cocció per als assajos, per equivocar-te, per tornar a començar, per decidir… La tele és molt immediata, és molt ràpida, amb uns uns pressupostos, uns temps que sí o sí has de gravar i això fa que cada vegada la tecnologia va millorant molt les condicions de temps que necessitem en una cocció d’artesania. Jo sempre considere que el teatre és com la gent esta que fa els rellotges, que està a casa i molt meticulós i molt manufacturat, és una cosa molt de cuidar de lo teu. De vegades quan entres en la tele, i en este cas també, en vuit setmanes hem fet 22 capítols, això és una barbaritat. 

Jo que vaig començar fa temps, dic és que els sous no han millorat en absolut però tot el contrari, canvia els temps, et demanen en menys temps un resultat molt més immediat i al final el cervell també t’explota en un ritme de vida massa accelerat i hi ha coses que necessiten el seu cuidado, el seu mimo.

Quines oportunitats et va donar la teua ciutat per a créixer?

Tot, pràcticament tot. Mira, jo sempre reivindique que jo sóc de poble, Vila-real serà molt gran però té mentalitat de poble encara, si un barri de València o de Barcelona el pot tindre,  Vila-real, encara que té prop de 50.000 habitants té mentalitat de poble. A mi l’adolescència i la infantesa, trepitjar els carrers, anar a classe caminant sense control o horaris, anar per els tarongers i els ribassos, tot això m’ha fet molt més lliure, més assilvestrat crec que també, després vas a ciutats i vols refinar-te però som el que som.

El meu poble també m’ha donat una llengua, que és molt important.

I m’ha donat la possibilitat de relacionar-me amb el Grup de Danses el Raval, amb la Rondalla Francesc Tàrrega, etcètera. Jo estava molt relacionat dins de l’àmbit cultural de carrer de Vila-real sense saber que tot això me anava preparant per a després, quan me vaig donar compte de que volia ser actor.

Quin consell li pots donar a un jove vila-realenc que vullga ser actor?

Paciència i una canya. Treballar i seguir treballant, aguantant decepcions i que te diguen que no constantment. Fer el que realment et fa feliç.

Per acabar, projectes de futur?

Continuar amb ‘L’abraçada dels cucs’, una comèdia que vam estrenar a Vila-real i amb la qual hem estat nominats als Premis Max com a finalistes a millor espectacle revelació. I si tot va bé, començaré també amb una producció de Rodolf Sirera que es diu ‘Maror’. També tinc un projecte de una película de Francesc Alarcón. Pero bueno, aquestes coses fins que no les tens a la mà tendeixes a no creure-les massa