Tota una vida en els Lluïsos

Manuel Cerisuelo Fabregat, el “Sirero”. President de la Congregació de Lluïsos entre 1973 i 1978

Els meus inicis en els Lluïsos es remunten a la meua infantesa quan la veïna dels meus pares va fer congregants els seus fills i, de rebot, em van fer a mi. Em vaig anar implicant en la congregació fins que als 15 anys vaig ser cap de colla de la zona del carrer Rosari, encarregant-me d’anar casa per casa repartint la revista Hexágono, recaptant les quotes dels socis i venent loteria.

Va ser l’any 1968, sent Baptiste Carceller president de la congregació, quan vaig entrar a la Junta proposat per ell. En 1973, quan Lluís Giménez va deixar de ser president, el va succeir Manuel Batalla Gimeno que no va tardar a deixar el càrrec per circumstàncies personals, aleshores vaig passar jo a ser president dels Lluïsos. La curiositat d’aquest assumpte és que en un mateix any van haver tres presidents diferents. I des del 1973 vaig mantindre el càrrec fins al 1978 quan em vaig casar. Però ni aquesta circumstància ni altres feren que perdera el vincle amb els Lluïsos.

El meu objectiu sempre va ser proposar activitats diferents que nodriren la societat i trobar solucions als problemes que ens trobàrem a cada moment. Per nomenar alguns exemples, ressaltaria que vam generar la “Campaña un millón” per acabar la construcció de l’edifici de la Casa Social que estava parada pel deute d’eixa mateixa quantitat en pessetes. Aleshores vam anar casa per casa dels mil i pico congregants per recaptar eixa xifra i aconseguir acabar la construcció. Més tard vam adequar el Saló d’Actes, i, més endavant, em vaig encarregar de buscar obrers que anaren venint per acabar d’arreglar i deixar en bones condicions la Capella de la Sang, per a la que Vicent Vilanova Verdià va fer una donació de taulellets per al terra de la capella.

Altres accions van ser construir betlems a mida natural en la placeta Mossèn Ballester des del 1970 al 1976; crear el primer mata-segells de Vila-real de la congregació els Lluïsos el 1973; iniciar l’Aplec de la Plana; i col·laborar tantes i tantes vegades en la Revista Parlada Camino. Les dos accions de què més orgullós estic, per l’impacte que hui en dia tenen en el nostre poble i que són un èxit de participació, foren crear els campaments i acampades dels Lluïsos i recuperar la Matxà de sant Antoni.

M’agradaria que les futures generacions seguiren implicant-se amb la mateixa passió i dedicació com tants altres hem fet durant 150 anys per construir la congregació que ara mateix tenim. Que seguiren treballant en equip i de forma totalment altruista per a la gent del poble amb la major estima i generositat. També desitjaria que enfortiren els valors humans en ells mateixos per reflectir-los en el jovent, ja que, cada vegada més, pareix que la societat els va perdent a marxes forçades i cal confiar en que podem ficar-hi remei. A estes altures de la vida, em puc sentir orgullós de tot el que he aportat al nostre poble, Vila-real, i a la seua gent, sent una peça útil en la societat. Recordant tot el que vaig fer de jove i de no tan jove, ara, a l’hivern de la vida, em reconforta i em dona satisfacció.

En mirar enrere veig que els Lluïsos sempre han estat en la meua vida. Son molts records amb tantes i tantes persones les quals hem sabut gaudir de pertànyer a esta gran família.