Trenta anys sense Gumbau

El pintor vila-realenc va morir sense acabar una representació del ‘Sant Sopar’ a l’església de Santa Isabel i la seua obra ha estat qualificada com a pintura social

Vila-real Informació/Pasqual Tirado Gimeno

Avui fa trenta anys que ens va deixar Josep Gumbau. Va morir un quinze de febrer al seu domicili de Marsella. Allí passava l’hivern esperant, amb ganes, l’aplegada de la primavera per a tornar a Vila-real, el seu poble. Com sempre, tenia pressa per vindre, ací es trobava bé, reviscolava i esdevenia un jove de més de vuitanta anys. Un home amb una vitalitat increïble, sempre carregat de projectes i amb interès per seguir fent coses. La seua tasca prioritària en aquell moment era acabar el mural que estava preparant per a l’església de Santa Isabel: una representació molt personal del ‘Sant Sopar’ que tenia ja pràcticament enllestida. Havia fet una sèrie d’estudis de rostres que va exposar a la sala dels Lluïsos i l’esborrany sobre paper estava acabat, sols quedava passar-ho a obra definitiva sobre el mur de la capçalera de l’església. La mort sobtada de l’artista va fer que el projecte no es poguera concloure i fou el seu fill Helios José qui va preparar i emmarcar aquest estudi previ per a col·locar-lo al lloc per al qual estava destinat.

El jurat Josep Gumbau

Josep Gumbau Vidal va néixer l’any 1907 al si d’una família humil i, malgrat que la vocació artística es va manifestar en ell de ben menut, els primers anys de la seua vida, després de deixar l’escola, es va veure abocat a dedicar-se als oficis de son pare -barber i espardenyer- i un poc més tard a treballar com a pintor de parets. Va ser als divuit anys quan va tindre l’oportunitat de marxar cap a València on inicia estudis a l’Escola de Belles Arts, mentre es guanya la vida retocant fotografies per alguns estudis de la capital, feina que haurà de tornar a fer posteriorment, durant molts anys, en la seua llarga permanència a Paris.

Acabada la carrera viatja a Madrid on resideix provisionalment quan comença la guerra civil, contesa en la que haurà d’intervenir i que li reportarà com a conseqüència la reclusió en un camp de concentració a Zamora. Després d’eixos anys roïns i per aquest ordre, seran València de nou, molt especialment París i finalment Marsella les ciutats on desenvoluparà la seua llarga i fructífera trajectòria artística.

En la seua obra, variada encara que sempre molt personal, es poden trobar influències distintes i el seu treball és el d’una persona inconformista, el d’un artista que experimenta, que busca contínuament i que no cau en la temptació de pintar allò que el mercat li demana sinó el que, en cada moment de la seua la vida, li preocupa i que té com a denominador comú l’home i les seues circumstàncies. De fet, en més d’una ocasió la seua obra ha estat qualificada com a pintura social.

La família Josep Gumbau

Encara que no era una persona a la que li importaren massa els premis i els reconeixements públics, va obtenir alguns guardons molt importants al llarg de la seua carrera, entre els quals poden destacar-se el Diploma d’Honor de la Secció Espanyola en el Saló Internacional d’Art Lliure de París, el Primer Premi de la Secció de Pintura de l’Associació d’Artistes i Intel·lectuals Espanyols a França o el Gran Premi d’Honor del Saló de Vichy.

Podríem dir que l’any 1985 fou el del retrobament amb el seu poble: una gran exposició antològica va permetre a moltíssima gent tindre un primer contacte amb l’obra d’aquest artista i el seu caràcter afable va fer que Gumbau deixara de ser un nom més o menys conegut, per a ser, a partir d’eixe moment, una persona molt estimada.

Tant de bo la commemoració dels trenta anys de la seua mort puga servir per reivindicar la seua figura, conèixer millor l’obra i fer-nos conscients de que és un honor per a Vila-real contar amb un artista de la seua talla, indiscutiblement, un dels millors pintors valencians del segle vint.