A anys llum d’Europa

Pasqual Batalla. Portaveu de Compromís per Vila-real i primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Vila-real.

Avui us parlaré d’un tema que ens afecta a tots, tinguem l’edat que tinguem, i que per desgràcia està a l’ordre del dia, bàsicament perquè portem anys estancats, veient que poca cosa es fa per a posar-nos al mateix nivell que la resta de veïns europeus.

Parle de la conciliació familiar perquè nosaltres, des de Compromís per Vila-real, estem molt preocupats. Estem al segle xxi, ens creiem molt avançats, però la veritat és que cada dia que passa es demostra el contrari. Més parelles decideixen posposar el fet de tenir fills. Estar treballant o no és important com per a plantejar-s’ho, però també ho és el fet de poder perdre la feina.

Aquells que es llancen a l’aventura saben que no serà fàcil. Moltes dones tenen por de quedar embarassades i anar automàticament al carrer, o agafar la baixa de maternitat i no tornar mai més a la feina. Si tenen la sort de tornar, tant homes com dones, millor baixar el cap i intentar no causar massa molèsties a l’empresa… millor no demanar cap permís extra per a cuidar de la criatura, ni cap horari especial per a dedicar-li temps, i molt més, procurar que el nadó no es pose malalt i s’haja d’eixir en plena jornada laboral, que prou s’està perjudicant ja a l’empresari.

I si parlem del pare… quina és la visió? Si ja una dona, que és qui viu l’embaràs i dóna a llum, se suposa que ha d’estar recuperada en quatre mesos, quan parlem d’un pare que agafa una baixa de paternitat o demana un horari especial per a estar a càrrec del seu fill, encara és molta -massa- la gent que se sorprén, que posa cara estranya i empreses que bàsicament es riuen a la seua cara. No ho obliden, quan neguen a un pare o una mare aquest dret, també li’l estan negant al seu fill i, en conseqüència, estan afectant una família sencera, avis, oncles i tot l’entorn d’aquest nucli familiar.

Això és el que no podem permetre, i per això, des de Compromís per Vila-real hem presentat al Ple ordinari de febrer dues mocions que van en aquest sentit. La primera, per a defensar els drets dels xiquets a tenir els primers anys de vida més contacte amb els progenitors o les persones d’adopció o acollida, tant per part del pare com de la mare. Considerem vital ampliar el permís de paternitat (i també el de maternitat) i que siga intransferible, perquè tots dos, home i dona, haurien de tenir el mateix dret i ajudar-se mútuament amb les tasques de la llar, especialment els primers mesos o anys de la criatura. Ja no parlem de posar-nos al nivell dels països nòrdics, on homes i dones tenen fins a 300 dies cadascú per a agafar-los quan consideren necessari, de manera que, si els agafen per separat i es combinen, el xiquet pràcticament està atés per un dels dos progenitors fins que fa els dos anys. No parlem ja de les ajudes que tenen per a guarderies i altres menesters. Espanya es troba a anys llum, però ja farem molt si aconseguim aquest objectiu d’ampliar el permís dels homes i igualar-lo al de les dones.

I, parlant de desigualtat i de dones que, a banda de fills, tenen feina. Des de Compromís hem presentat una moció per a trencar, d’una vegada, l’escletxa salarial. Perquè les dones no només tenen més difícil accedir al mercat laboral en diferents àmbits, i especialment si són mares, sinó que, a més, han de treballar més per a guanyar el mateix que un home. Sembla mentida que en ple segle xxi encara estiguem parlant d’això, però és el que tenim i és el que haurem de lluitar per canviar. Ací, tots iguals. Les dues mesures van de la mà i els ciutadans les demanen a crits, i nosaltres estarem al seu costat.