I què seria una cultura valenciana?

Tomàs Escuder Palau. Compromís per Castelló.

Podem començar la reflexió a partir del que entenem per cultura . O per passar llargues estones parlant sobre qui som els valencians…Tant un punt com l’altre es presten a nombroses, variades, dures, definicions. I, més encara si partim des de pressupòsits estrictament científics o, per contra, estirem del fil de les posicions polítiques possibles.

I, no ens enganyem, qualsevol presa de punt de vista, qualsevol definició té un component polític. Entès ací com una manera de parlar i jutjar des de l’òptica de la futura acció.

Jo, des de la meua discreta postura he de confirmar, tal i com ens recorda el Conseller de Cultura, que  “ Ja no ens alimenten molles…”

I també en aquest sentit , en el de la cultura, podem afirmar que ja no ens basten les definicions ni les dinàmiques, especialment aquestes, que han estat elaborades i posades en marxa per uns partits contraris al fet nacional valencià.

No és aquest ara el lloc per a estendre’m en la definició dels dos ítems al·ludits al principi: cultura, valenciana. Diré, però, que els dos conceptes els faig servir des de l’òptica propera a la ideologia cultural gramsciana. Que com a ferramenta d’anàlisi i de treball continua essent vàlida.

No dic que en una altra ocasió no entre a definir més nacionalment aquests conceptes. És un treball interessant,  i ara doblement necessari a casa nostra. Altrament , com ja diu el marxisme, la ideologia que domina és la de la classe dominant. Tot i que seria difícil anomenar classe la colla de vampirs que ens ha governat des de fa 20 anys. Però sí que imposaven la seua ideologia.

Deixem de banda, com he dit, la definició de cultura. El concepte  plural, ample, queda generalment en les mans i  en espais pertinents per a una tal cosa. No és aquest ara. Tirem endavant i reprenguem  la pregunta de l’inici…¿ què seria una cultura valenciana? Podem abordar, en una primera aproximació des de tres punts de vista el concepte de valencià o valenciana.

Per una banda podríem dir que és valenciana tota aquella cultura que siga feta dins el que políticament i administrativament és territori del País. Una primera aproximació i sense entrar en posicions diacròniques, històriques.

En segon lloc ho seria també aquella feta per la gent que viu ( momentàniament, permanentment? ) ací. Del Sènia al Segura, de Vinaròs a Oriola.

I en darrer lloc, last but not least, aquella que tinga, i ací entrem en territori més difícil d’esbrinar, uns elements que passen per una possible imago mundi valenciana. Tema enorme i necessitat de molta reflexió i debat.

Considerant aquestes tres variables podem constatar, com a mínim, algunes característiques què, sense ser exhaustives, permeten endevinar un model pròpiament valencià.

Cada un dels ítems que abordem ara deuria ser tocat “in extenso”. No ho neguem. Però ací va una primera aproximació.

La cultura valenciana és marginal. Ho és no solament dins un marc estatal i europeu sinó al si mateix de la pròpia societat. No es pot dir que estiga present de forma continua o majoritària entre els valencians. La nostra societat, a més, no sol ser conscient de si les manifestacions culturals són valencianes o alienes.

Es una cultura fragmentada. Els diferents actors, socials o individuals, no tenen àmbits de relació si no són de forma esporàdica. Cada grup viu dins el seu entorn. Amb considerable desconeixement de la resta. Encara que hi hagin excepcions.

Dins aquesta cultura hi ha dos corrents principals.  I, sovint diferents i inconnexes. Per una banda el que produeix l’estructura oficial amb el seu suport. Major o menor. Per una altra aquell que neix de la societat  espontàniament o no. Amb objectius sovint oposats.

Que és una cultura urbana, per tal com la nostra societat ho és majoritàriament, no és qüestionable. Les referències i la dinàmica, les mostres i la ideologia tenen la seua base en la ciutat i  no en un altre entorn. Són el seu producte.

No cal observar massa per adonar-se’n de que la cultura valenciana és poc productiva. Per falta de mitjans o per manca d’actors això ara i ací no és el tema.  I encara, aquesta producció, no té sovint  els canals convenients i necessaris per a donar-se a conèixer.

La cultura feta des de l’oficialitat no sol ser crítica. La que es produeix en un entorn més reduït, si no marginal,  i encara que ho siga, de crítica, té escassa visibilitat. Ni un sector ni l’altre tenen suficient capacitat crítica com per poder qüestionar alguns dels valors establerts. O molt mínimament.

I una darrera característica d’aquesta cultura valenciana és que es produeix, en el cas de la literària, en dos idiomes. Que en els darrers temps haja estat la produïda en català la més activa no resta evidència a l’afirmació. I si aquesta dualitat és expressió d’alguna cosa més ho deixem per a una altra aportació.

Acceptem, doncs, com una reflexió més, aquesta manera de considerar què seria la cultura valenciana. Segurament  resulta complicat el terreny. Però el que sí que podem afirmar és que hi ha, es considere més o menys , una forma valenciana que no és ni la gallega ni l’andalusa. Perquè ni que siga per comparança ací la cultura es manifesta des d’una manera particular.

Tota una altra cosa és si questes formes són reconegudes com a tal i si tenen l’eixida que es mereixen. Això, però, són figues d’un altre paner. De més articles…