La violència de gènere en el segle XXI

María Fajardo. Militant de Joves-PV Vila-real i de Compromís.

La violència de gènere és una problemàtica social que ens afecta directament o indirecta a totes les persones que convivim en la societat, i a pesar dels anys i el avanços que pareix que es fan any rere any, la situació és ben distinta.

Començarem pel principi, ja sols el concepte de violència de gènere, encunyat el 1993 per l’Assemblea General de les Nacions Unides al mateix temps que aprovava la Declaració sobre l’eliminació de la violència contra la dona, deia que aquest tipus de violència era:

“Tot acte de violència basat en la pertinença al sexe femení que tinga o puga tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces de tals actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen en la vida pública com en la privada.”

És a dir, tot aquell tipus de violència que exerceix l’home cap a la dona, pel simple fet de ser dona, considerant-se aquest com superior a la dona, amb més poder i domini cap a d’ella, però és ben sabut que la discriminació cap a la dona no és sols cosa d’homes, sinó que nosaltres les dones també juguem un paper ben important, per posar un exemple de molts que podria posar, vaig a tenir el gust d’utilitzar el típic però no per això menys important, des del moment en què utilitzem sovint la llibertat sexual de cadascú per a catalogar les dones que en fan ús d’ella com a putes, en canvi, en el mateix cas, els homes no ho són, però d’aquest tema també se n’ha parlat molt.

Ara bé, m’agradaria en aquest article fer més referència a allò institucional que provoca que aquesta problemàtica siga encara més si cap important per a la societat.

El Govern central comptabilitza una xicoteta part de la violència de gènere en el territori. L’any 2015 ha sigut un dels anys més terrorífics quant a aquest tipus d’assassinats, un total de 57 dones mortes a mans de les seues parelles, però són aquestes les úniques víctimes?

La resposta és no, la realitat de la violència és ben distinta, l’any 2015 han hagut també 14 persones mortes a mans d’un agressor ben relacionat amb aquest temàtica.

Un exemple relacionat amb açò que tracte d’explicar és el cas de l’assassinat que es va dur a terme aquest passat 8 d’agost a la localitat de Llíria. Un home matava la seua exparella i la mare d’aquesta, a les 7 de la vesprada, mentre portaven a passejar el seu fill de 3 anys. Finalment moriren elles, al menut no li va passar res. Per al Govern central aquella horrorosa vesprada fou una víctima més que comptabilitzar, però,  hauríem de començar a plantejar-nos sumar no sols les víctimes mortals que mantenen relació afectiva amb l’agressor, sinó que aquella vesprada les víctimes foren 3, la comptabilitzada, la mare d’aquesta que morí també a mans de la violència d’un home,  però sobretot el menut que va contemplar aquella situació i que quedarà marcat per sempre per la violència patriarcal que envolta el sistema en què vivim, ja que les víctimes de la violència de gènere no són sols les dones que moren a mans de les seues parelles i exparelles, ho són també els menuts que la presencien o que fins i tot, moren a mans dels seus progenitors, com és el cas dels Bretón, on el pare fou acusat d’assassinar els seus fills per venjança mentre els pares estaven en tràmit de divorci.

Però no obstant això, no són els únics que queden sense comptabilitzar, no haurien de ser tan sols les víctimes mortals les que queden plasmades, però ara entraríem en el debat del savoir faire dels mitjans de comunicació i com això influeix en la manera de governar, però això ho deixarem per a un altre dia. Al que anàvem,  des del moment en què una dona és discriminada o menyspreada per qualsevol motiu, com pot ser el desigual salari pel mateix treball, pel seu físic, assetjada per la seua exparella o altres… és violència de gènere i per tant són unes víctimes també, però la violència de gènere no és sols cosa  de dones, però ni per desfer-la ni per partir-la.

Els homes que són víctimes d’assetjament o inclús mort a mans de les exparelles de la seua parella actual també són víctimes, i en el 2015 en foren 4 els xics que moriren així i que per tant foren patidors més que directes de la violència patriarcal.

Per aquest motiu, convide a la reflexió almenys quant a la percepció social d’aquest tipus de violència i quan tinguem fills, filles, cosins, cosines, nebots i nebodes, intentem no dir  allò de:  eres un machote o marimacho o “el rosa és de xiques”, “y que los chicos no lloran”, deixem això a la cançó de Miguel Bosé i desfem-nos de la idea de princeses que necessiten ser rescatades per prínceps que solen ser granotes i triem lliures de dissenyar la nostra princesa i el nostre príncep tal com som: iguals.